El turisme de masses

En la mateixa mesura que van pujant les temperatures, la basca comença a frenar l’activitat del nostre cos. És ara quan necessitem relaxar-nos i agafar vacances, uns les gaudeixen en juliol, altres en agost o pot ser en setembre. La qüestió es trencar la rutina d’allò que estàs fent al llarg de tot l’any, desconnectar. Molta gent tan sols les vorà passar, perquè el sistema injust en el que vivim els ha marginat.

És clar que aquest dret que té la classe treballadora, aconseguit el mateix segle XX, també està aprofitat pel neoliberalisme econòmic mitjançant el turisme de masses.

Com diu en Vicenç M. Rosselló a l’any 1995 en el llibre que porta per títol “Geografia del País Valencia”, el turista s’ha  apropiat del mar -o tan sols de la platja-, “expulsant-ne” o competint  amb els seus vells usuaris, els mariners. L’anglés, el francés, l’alemany i el castellà han substituït el valencià que se sentia majoritàriament vora mar fa uns decennis. Quants pobles de pescadors ens queden?....

Certament, cap altra activitat com el turisme de masses ha trasbalsat de forma tan brutal el paisatge, la funcionalitat i la societat del litoral valencià. Pesca i contraban i, fins i tot, pesca i estiueig tradicional eren activitats complementàries. El turisme modern, en canvi, monopolitza els recursos –l’aigua, el sol, el treball- i ofega qualsevol altra activitat que no tinga la força suficient per a oposar-s’hi......

A hores d’ara, el model és molt divers del tradicional: aquells primers punts o focus turístics del segle passat i dels primers anys de la centúria actual, isolats dins d’un litoral encara prou verge, han deixat pas a un altre paisatge: l’ocupació urbana d’una franja sistemàtica del litoral del país, és a dir, la urbanització d’una franja de més de 440 km de llargària per poc més de dos milers de metres d’amplària. Al seu pas han desaparegut marjals, albuferes, salines i dunes, i sobre aquest espai s’amunteguen avui autèntiques “ciutats” turístiques.... el litoral valencià, ha perdut la seua dinàmica natural.  

Junt a tot açò està també el drama humà, aquest sector d’activitat productiva es manté amb els mateixos paràmetres de justícia social que els altres. La mà d’obra en la majoria dels cassos és poc qualificada, els sous també son de pena, els oraris són infernals i la temporalitat és endèmica. En altres llocs del món la prostitució de xiquets i xiquetes, dones i homes son el reclam que atrau al turista ric d’occident, impressionant. 

Com podem veure hem aconseguit construir un altre milacre econòmic que es caracteritza per la dignificació de la classe treballadora, per la redistribució de la riquesa i pel desenvolupament harmònic amb la natura.

Són moltes les coses a canviar i tan sols serem capaços de superar aquest mal somni, el capitalisme, si podem imaginar un altre món més just, solidari i respectuós amb la natura. Brian Haw, activista per la pau, ha sigut un deixos personatges sense ambició de poder que ha lluitat per construir un món més just des del mateix cor de l’imperi. Va permaneixer deu anys acampat enfront del  parlament britànic denunciant les guerres i massacres que a dut a terme aquest país, fins que el 18 de juny de 2011 un càncer de pulmó li va robar la vida a  Berlín. Aquest poema és per a ell.

El Poeta Dissident

     

  

La mar

Milers de miralls topen en la sorra

acompanyats d’escuma i fragors rítmics.

Un vaivé que s’apropa i es distancia

alhora que envaeix la immensitat.

Flaire penetrant, sorda i resalada

que s’evapora dintre d’entranyes.

Vastitud, bressol, ràbia i assossec,

virtuts que t’acompanyen des de sempre.

Desert,  amb l’existència encisada,

que acarona l’escuma del viatge

i deixa molt perplexes les balenes.

Nosaltres viatgers de terra endins

admirem l’horitzó roig i infinit

que rebusca la Lluna que és sa mare.