Collita aliena: La segona Transició

Article de Vicenç Navarro al diari Público

La Transició de la dictadura a la democràcia a Espanya va distar molt de ser modèlica. Potser no hi haguera alternativa a la manera com es va fer. Però anomenar-la modèlica em pareix un error, perquè el resultat d’aquella Transició va ser una democràcia molt incompleta i un benestar molt insuficient. Les mobilitzacions ciutadanes i, molt en particular, les del moviment obrer, van forçar el fi de la dictadura. Durant el període 1973-1978, Espanya va viure les mobilitzacions més extenses que va haver-hi en el continent europeu. El nombre de vagues ocorregudes al nostre país va ser de quatre a set vegades superior (segons l’any) a la mitjana de la Comunitat Europea.

Però aquelles mobilitzacions, que van ser determinants per a acabar amb aquell règim, no van ser suficients per a què, a nivell polític, hi haguera una ruptura amb l’estat anterior, i això a pesar dels canvis importants que van tindre lloc en aquell procés, entre els quals el més important va ser el reconeixement que la sobirania havia de derivar de la voluntat popular. D’altra banda va haver-hi una continuïtat, fruit de l’enorme domini que les forces conservadores, liderades pel monarca, van tindre sobre aquell procés de Transició i sobre l’Estat.

Una conseqüència d’això va ser la Llei Electoral, que –com va reconéixer l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo, i posteriorment Miguel Herrero i Rodríguez de Minyón, col·laborador de l’expresident Suárez– va discriminar deliberadament a les esquerres en general i al Partit Comunista (que havia liderat la resistència enfront de la dictadura) en particular. El PSOE, més tard, va acceptar aquesta llei que facilitava el bipartidisme i es va beneficiar d’això, encara que, en debilitar als partits a la seua esquerra va debilitar a totes les esquerres dificultant l’aplicació del seu programa. Encara que els partits d’esquerra han sumat més vots que els partits de dretes en la majoria d’eleccions durant la democràcia (2.677.061 vots en 1982; 1.460.497 en 1986; 2.174.278 en 1989; 2.014.027 en 1993; 1.250.822 en 1996; 2.152.514 en 2004 i 1.486.896 en 2008), les polítiques públiques de l’Estat no han reflectit tals majories electorals, perquè no s’han traduït en majories parlamentàries.

Les conseqüències d’aquest fet són moltes. Una és la política fiscal regressiva de l’Estat espanyol, un dels estats de la UE-15 (el grup de la UE amb semblant nivell de desenvolupament econòmic al nostre) que ingressa menys recursos (una quantitat equivalent al 34% del PIB, un percentatge molt més baix que la mitjana de la UE-15, un 44%), amb l’agreujant de que la seua dependència en les rendes del treball és la més alta de la UE-15. Com a conseqüència d’això,

Espanya té un dels estats del benestar menys finançats de la UE-15. Trenta-tres anys després d’haver acabat la dictadura, Espanya continua a la cua de la UE-15 en despesa pública social per habitant.

Les enormes limitacions de la democràcia a Espanya (tant a nivell central com autonòmic) apareixen també en les escassíssimes oportunitats de participació de la ciutadania en la governança del país. Els pares de la Constitució pareixien tindre por de la població, la qual cosa apareixia no sols en el caire del sistema electoral, sinó també en l’exclusió de formes de participació directa de la població, com ara els referèndums, tant a nivell autonòmic, com a municipal (i també a nivell central, perquè no és possible fer referèndums en resposta a peticions de la ciutadania).

La democràcia a Espanya es limita a votar cada tants anys, delegant el poder en un estament polític que ha desenvolupat un corporativisme professional que es resisteix a la democràcia directa. Quan a Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, els indignats li van preguntar com podien manifestar la seua protesta a les polítiques de retalls de gasto públic social que el seu Govern estava realitzant en contra del que havia promés i (en contra, també, dels desitjos de la majoria de la població a Catalunya), la seua resposta va ser que ho expressaren en les urnes d’ací a quatre anys. Seria més democràtic que, després de l’arreplegada de firmes, poguera convocar-se un referèndum en què la ciutadania poguera o bé referendar o parar tals retalls, proposta que estan fent els indignats.

Però on les limitacions de la democràcia apareixen amb més claredat és en els mitjans d’informació de major difusió (tant públics com privats). La seua carència de diversitat ideològica, amb clara discriminació a les veus crítiques d’esquerres, dificulta l’expressió democràtica. Un clar exemple d’això ha sigut el debat mediàtic sobre la resposta a la crisi, que s’ha centrat en com realitzar els retalls de la despesa pública social acceptant que no hi ha alternativa possible a tals retalls, i això a pesar de l’evidència existent que qüestiona l’eficàcia i la inevitabilitat de tals mesures. Propostes alternatives que incloïen des de la reversió de la baixada d’imposts (major causa del dèficit estructural de l’Estat), fins a l’establiment de banques públiques que garantisquen el crèdit, a penes se’ls va permetre concórrer en tals debats, i això a pesar que la majoria de la ciutadania recolzaria tals mesures (propostes també pels indignats).

De tot el que s’ha dit es deriva la necessitat de fer una segona Transició que corregisca els defectes i limitacions de la primera Transició. És significatiu que la marxa dels indignats de Barcelona del 19-J, una de les més grans en la història d’aquesta ciutat, acabara amb una de les cançons de la resistència contra la dictadura, L’estaca, establint una continuïtat entre els que lluitarem aleshores per a establir una democràcia i els que lluiten ara per a millorar-la substancialment, perquè la que tenim està lluny del que la població desitja i es mereix.

Vicenç Navarro és catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra