divendres, 27 de gener del 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (III)



El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó com l’aparell dels partits d’esquerres impedeixen les polítiques que demanen les seues bases, mentre la dreta recull els vots dels desencantats.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ


El final del neoliberalisme “progressista” (III)
Nancy Fraser  12/01/2017

El que va fer possible aqueixa combinació (neoliberalisme i progressisme) va ser l'absència de qualsevol esquerra genuïna. A pesar d'arravataments periòdics com Occupy Wall Street, que es va rebel·lar efímer, no hi ha hagut una presència sostinguda de l'esquerra en els EUA des de fa diverses dècades. Ni s'ha donat ací una narrativa abraçadora d'esquerra que poguera vincular els legítims greuges dels votants de Trump amb una crítica efectiva de la finançarització, d'una banda, i amb la visió antiracista, antisexista i antijeràrquica de l'emancipació, per l'altra. Igualment devastador va resultar que es deixaren llanguir els potencials vincles entre el món del treball i els nous moviments socials. Divorciats l'un de l'altre, aquests indispensables pols de qualsevol esquerra viable es van allunyar indefinidament fins a arribar a parèixer antitètics.

Almenys fins a la notable campanya de Bernie Sanders en les primàries, que va bregar per unir-los després de la relativa punxada de la consigna “Les Vides Negres Compten”. Fent esclatar el sentit comú neoliberal regnant, la revolta de Sanders va ser, en el costat Demòcrata, el paral·lel de Trump. Així com Trump va aconseguir donar la bolcada al establishment Republicà, Sanders va estar a un pèl de derrotar la successora ungida per Obama, l’apparatchiks del qual controlaven tots i cada un dels ressorts del poder en el Partit Demòcrata. Entre ambdós, Sanders i Trump, van galvanitzar una enorme majoria del vot nord-americà. Però només el populisme reaccionari de Trump va sobreviure. Mentre que ell va aconseguir desfer-se fàcilment dels seus rivals Republicans, inclosos els predilectes dels grans donants de campanya i dels caps del Partit, la insurrecció de Sanders  va ser frenada eficaçment per un Partit Demòcrata molt menys democràtic. En el moment de l'elecció general, l'alternativa d'esquerra ja havia sigut suprimida. L'opció que quedava era un pren-ho o deixa-ho entre el populisme reaccionari i el neoliberalisme progressista: trien el color que vulguin, mentre siga negre. Quan la suposada esquerra va tancar files amb Hillary, la sort estava tirada.

No obstant això, i ara encara més, aquest és un dilema que l'esquerra hauria de rebutjar. En compte d'acceptar els termes en què les classes polítiques ens presenten el dilema que oposa emancipació a protecció social, el que cal fer és treballar per a redefinir aqueixos termes partint del vast i creixent fons de revulsió social contra el present orde. En compte de posar-nos del costat de la finançarització-cum-emancipació contra la protecció social, el que hauríem de fer és construir una nova aliança d'emancipació i protecció social contra la finançarització. En aqueix projecte, que construiria sobre terreny preparat per Sanders, emancipació no significa diversificar la jerarquia empresarial, sinó abolir-la. I prosperitat no significa incrementar el valor de les accions o els beneficis empresarial, sinó la base de partida d'una bona vida per a tots. Aqueixa combinació continua sent l'única resposta de principis i guanyadora en la present conjuntura.

Continuarà...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...