La militància antilaica de l’Església

Vicenç Navarro, Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra

El màxim dirigent de l’Església catòlica, Benet XVI, ha denunciat moltes vegades el que ell ha definit com “el laïcisme militant” que suposadament existeix a Espanya, semblant –segons ell– a l’ocorregut durant els anys trenta en aquest país. D’aquestes i altres declaracions es dedueix que percep aquesta militància laica com una amenaça per a l’Església (traduïda en un anticlericalisme) i també per a la societat, perquè representa una intolerància cap a la religió catòlica impròpia en una societat democràtica, on totes les religions haurien de respectar-se, amb especial consideració a la catòlica –tal com reconeix la Constitució de 1978–, que és a la que suposadament pertany la majoria de la població espanyola.

Aquesta crítica al laïcisme és sorprenent perquè mostra un escàs coneixement de la història d’Espanya. Una lectura objectiva del nostre passat mostra que ha sigut l’Església catòlica la que històricament ha mostrat una enorme hostilitat cap al laïcisme, havent-hi, a més, violat els drets democràtics, no sols de la població laica, sinó de la majoria de la població espanyola al llarg de la nostra història. La major expressió de tal hostilitat es va donar durant els anys trenta als que Benet XVI fa referència, als quals podria afegir-se l’experiència antilaica de l’Església durant els anys quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, que el papa silencia i ignora.

És important recalcar que l’Església catòlica va recolzar un colp militar que va acabar amb un procés democràtic (i que va assassinar al nombre més gran d’espanyols en la seua història), la qual cosa va ser objecte de la ira de les classes populars que, veient a l’Església com a part militant del colp, va agredir al clero i a les institucions de l’Església sense que tals actes comptaren amb el suport del Govern republicà democràticament triat. La brutal repressió que el colp va instaurar, sí que va comptar, no obstant, amb el suport de l’Estat dictatorial del qual l’Església va formar part. El seu objectiu va ser imposar la seua ideologia. N'hi ha prou amb llegir el Catecisme patriòtic espanyol publicat en 1939 i en 1951, en el que s’afirmava que els enemics d’Espanya eren “el socialisme, el comunisme, el sindicalisme, el liberalisme i el laïcisme”. Benet XVI hauria de conéixer i reconéixer que tal creença va significar l’eliminació de les persones pertanyents a aquelles sensibilitats, la qual cosa va provocar no sols la seua expulsió, empresonament, tortura i exili, sinó també el seu afusellament, tot això a fi de “no tolerar els enverinadors de l’ànima popular” (Decret de depuració dels funcionaris de l’Estat de 1939). En la majoria dels tribunals en què es decidia l’eliminació de laics, socialistes, comunistes, jueus i maçons, estava l’Església com a part i testimoni.

En realitat, en molts d’aquests tribunals l’informe de denúncia era escrit pels rectors. Tal hostilitat de l’Església va ser inclús més accentuada cap als educadors de l’ensenyança laica. Va haver-hi casos com el d’un sacerdot aragonés que va arribar a informar de que el mestre del seu poble era “fusilable” (citat en el llibre La Dictadura de Franco, de Borja de Riquer, del qual extrac les dades de la repressió durant la dictadura). La depuració dels mestres de l’escola pública laica va ser massiva, acusant-los de voler inculcar valors laics que contaminaven l’ànima popular. L’objectiu de tal repressió va ser la “recristianització de la societat”, tal com va indicar l’ultradretà Ibáñez Martín, ministre d’Educació durant el període 1939-1951.

Aquesta repressió va arribar a tots els estaments de l’ensenyança pública, incloent-hi les universitats, i tots els nivells dins d’elles. dels 580 catedràtics universitaris existents a Espanya, 20 van ser executats, 150 van ser expulsats i 195 es van exiliar. En algunes universitats, com en la Universitat de Barcelona, el 44% del seu professorat va ser sancionant. L’Església va supervisar i/o va participar en cada una d’aquestes denúncies. Com va afirmar una autoritat educativa citada per De Riquer, era preferible que “una universidad estuviera integrada por ignorantes pero buenos, que por doctos pero malos”. Ser roín era tindre, entre altres valors, el del laïcisme.

Una altra àrea en què es va plasmar la militància antilaica de l’Església va ser en el periodisme. L’autorització per a poder ser periodista va passar a ser molt restrictiva, segons criteris definits per l’Església, la Falange (el partit feixista) i l’Exèrcit. dels 4.000 periodistes que van sol·licitar realitzar la seua professió entre 1939-1940, només ho van obtindre uns 1.800. A tots els altres li'ls va denegar el permís de treballar com a periodistes al no ajustar-se al criteri del tribunal politicoreligiós que avaluava la seua “competència”.

Benet XVI hauria de conéixer i reconéixer aquests fets àmpliament documentats a Espanya, encara que han sigut ocultats en la majoria de mitjans de major difusió, i molt en particular en els influenciats per les dretes espanyoles. Aquestes, com l’Església, mai han condemnat sense pal·liatius aquella dictadura i els horrors que es van fer en teoria en nom de Déu, en la pràctica, en la defensa descarnada dels seus interessos materials. La seua enorme oposició a les forces democràtiques es deu al fet que aquestes desitgen una pèrdua dels excessius drets que el règim democràtic –resultat d’una Transició inmodélica– li va atorgar, incloent-hi el seu reconeixement preferencial que li concedeix la Constitució, que contradiu l’aconfessionalitat de l’Estat, i que ha donat peu a tota una sèrie de privilegis heretats del règim dictatorial anterior i que han d’eliminar-se. La visita de Benet XVI no és un pas avant en aquesta via correctiva, perquè ni coneix ni reconeix l’enorme patiment que l’Església va imposar a la població espanyola, ni demanarà perdó al poble espanyol per això, ni cedirà ni un àpex en el gaudi dels seus privilegis. Així és l’Església catòlica.

Font: Público