dissabte, 27 d’agost de 2011

Els sants patrons i les noves plagues, pestes i apedregades


Ara en agost en tots els pobles es celebren les festes en commemoració d’algun patró. Si preguntem des de quant se celebra la festivitat del patró la resposta de qualssevol persona serà sempre la mateixa, des de sempre, però no es així. En aquest mateix sentit també se sol buscar un arrel pagà a qualsevol festa, podríem parlar de les falles, dels moros i cristians, la foguera de Canals......  però la realitat és molt més complexa.
Des del punt de vista empíric la religiositat del nostre País està marcada per un fet històric de fa un grapat d’anys, la reconquesta. Molt abans d’aquest succés, ara farà més 5.000 anys, les pràctiques religioses dels caçadors-recol·lectors desapareixien en la mateixa mesura amb la que es desintegrava el seu mode de vida. Poc a poc la religió cobriria unes altres necessitats que naixen amb un altra situació econòmica, la producció d’aliments. Ara seria la Mare Terra l’exponent principal d’una religió que va tindre el seu origen al Pròxim Orient. A les nostres terres aquesta divinitat seria la principal deessa dels nous pobles agricultors i ramaders, que en un principi encara van funcionar com a societats igualitàries. Aquesta religió i els seus rituals poc a poc anirien transformant-se i acabarien formant part del mateix entramat que va permetre el desenvolupament dels primers embrions d’organització que s’assemblen als estats, acompanya d’una segmentació social, de clares diferencies socials entre homes..., és el període cultural que coneguem com a Bronze Valencià. Segles després les creences iberes serien substituïdes pel panteó romà al mateix ritme que l’imperi esclavista anava doblegant als edetans i altres pobles tribals ibers.
El cristianisme primitiu va aparèixer al sí de la societat romana, al País Valencià va ser un fenomen que es va reduir pràcticament a una expressió urbana, fora dels nuclis urbans es va continuar amb les pràctiques paganes o animistes de forta arrel romana. Després amb la presencia musulmana a la Península Ibèrica des del segle VIII fins al segle XIII, l’Islam se suposa que substitueix aquestes pràctiques religioses.
Aquest procés històric ens permet a afirmar que tot el santoral té un arrel que no va més enllà de la reconquesta del País Valencià, després coneixerà vàries dinàmiques que a grans tret exposem ara. Per tant eixe “des de sempre” té una cronologia limitada que en ningun cas pot tindre més de vuit-cents anys, que també en són un grapat.
Ja en moments històrics la religiositat popular valenciana ha estat relacionada principalment amb una societat agrícola fins que es va produir la revolució industrial cap al segle XVIII. En eixe context els patrons sempre han servit per a demanar aigua quan hi havia sequera, per a impedir les apedregades (sants de la Pedra), per a curar-se quan u estava malalt, per a protegir als pobles de desgràcies com la pesta (sants Sebastià), epidèmies, plagues de llagosta, de terratrèmols, contra la guerra etc. El patró era la mateix temps auxiliador i medecina preventiva, guareix i allibera, contribueix a configurar la identitat col·lectiva i n’assegurava el futur.
Per aquestes mateixes raons, quan els patrons no funcionaven o, el que és el mateix, no impedien el desenvolupament de les epidèmies, dels terratrèmols... els feligresos tampoc tenien cap impediment de canviar de patró o, el que és el mateix, la devoció s’anava traslladant cap a un altre sant. De fet, la devoció religiosa valenciana, cap al segle XVIII, es va caracteritzar per un desplaçament de la devoció primitiva als sants vers un culte marià. Un exemple el tinguem a la Costera i al que passà al voltant del terratrèmol de 1748 que estengué el seu radi d’acció amb gran amplitud i virulència per pobles com Muntesa, Ènguera, Anna, Sellent i Torren de la Costera. Aquests fets s’arrepleguen al llibre d’Antoni Ariño “Festes, Rituals i Creences
El terratrèmol seria l’origen de nombroses rogatives i accions de gràcia. Aquest terratrèmol va dur la mort al Prior i altres que estaven dient missa en Muntesa. A Ènguera matà al rector en caure l’ església i també una dona. A Anna el 23 de gener de 1748 també va caure l’església mentre es dia missa i va provocar la mort de varies persones, aquesta església va quedar totalment destruïda al dia següent baix els tremolors d’un altre terratrèmol. Per altra banda Sellent i Torerent de la Costera van quedar totalment assolats.
A la Font de la Figuera sortejaren un sant protector, i n’isqué per tres vegades la Mare de Déu de la Mercè. Però, a l’Ènova, Beniarrés i Xàtiva no van patir la destrossa del terratrèmol i aquest fet es va considerar obra de Maria. En els altres llocs si les cases havien estat assolades  i hi havien hagut morts, havia segut l’ira de Déu la que havia castigat justament els pecats d’aqueixa població o bé, més suaument, eren avisos celestials perquè s’esmenaren els costums, que reptaven el pecat i incitaven a la conversió.
Per altra banda, hem de tindre en compte que des del segle XVII s’estengué el costum de votar com a patrons aquells sants, verges o cristos que aguessen mediat amb eficàcia en les calamitats i les desgràcies públiques, desplaçant els que hi havia anteriorment. En aquest mateix sentit, els santuaris també canviaven d’advocacions segons necessitats  i canvis històricoculturals, perquè també els sants perden i guanyen credibilitat segons certa lògica.
Als pobles del voltant de Paiporta es diu que durant diversos anys seguits la pedra va fer malbé les collites i davant de la ineficàcia dels seus sants protectors decidiren els seus devots llançar els seus sants protectors al barranc i en van elegir un altre. Altres testimonis confirmen aquesta pràctica en altres pobles del País Valencià i en altres indrets de la Península Ibèrica.
El patrons també tenen el seu moment de festa, en la majoria dels pobles és en Agost. Aquesta festa major té el seu origen com una festa de la culminació, és el moment de la diversió, de l’abolició dels temps, quan s’ interromp el pes del cicle productiu. Es tracta, doncs, d’unes dies que la comunitat es concedeix per a festejar un desenllaç feliç que la producció ha arribat al seu terme.
 Amb la revolució burgesa tingué lloc al País Valencià una transformació que va portar la liquidació del sistema agrari feudal. Però no serà fins molt avançat ja el segle XX, quan es va produir la industrialització, i serà a partir d’aquest moment quan es registren canvis importants i decisius en els rituals religiosos, les creences, les tradicions i la mentalitat camperola. La incorporació de les comunitats rurals al mercat nacional i als ritmes industrials va produir una desestructuració i una transformació profunda del calendari laboral i, per tant, del calendari festiu i les festes van començar a perdre el seu significat originari. D’aquesta manera les festes es traslladen als caps de setmana i en estiu que és el temps de les vacances de tot el món.
Avui la religiositat popular  ja no funciona dintre d’un marc agrícola. Els fenòmens que amenaçaven la producció agrícola (plagues, pestes, apedregades, sequera), amenaçaven la subsistència de la unitat familiar i de tota la col·lectivitat rural. Avui la xarxa de seguretats social i els avanços de les tècniques agrícoles, de la medicina i la veterinària, de la mecanització de les feines agrícoles han cobert en gran mesura el paper del patró que era auxiliador i medecina preventiva.
Ara els perills ens arriben en forma d’altres plagues, pestes o tronades. El FMI, el BCE i altres organismes són els responsables de noves angunies i ansietats. Front a les noves i velles injustícies ens podem encomanar als sants patrons o reaccionar i lluitar contra elles. Que passeu unes bones festes.

Estem sols i ens dóna por
La nit, el Sol amb la Lluna,
l’aigua, la pluja, la neu,
en altres llocs el falcó,
ací música, foc, tro.
Per a eixir de la nit llum,
després de la mort res, tot,
depén del abans, de tu.
Ciris i sants, processons,
emergència de viure
davant del llamp i la pedra.

Estem sols i ens dóna por,
no hi ha ningú, tots ho sabem,
però estem vius, conscients,
encara que de vegades
no ho pareguem, estem gelats.
I la vida se’n fuig ja,
empentada per la vida,
cap a un buit sense tornada.
És la nostra lluita, el foc,
el tro, la llum, vida, mort.

Nosaltres també heretgia,
descreença, ambigüitat,
lluny de la realitat,
 lluny de tota veritat
única, sense resposta.
Ens aferrem als cadenes
que neguen els colors de la vida,
als rituals buits de fe,
al gust metàl·lic de l’or,
a l’odi contra el pagà.

Mire la llum que s’ allunya
de tots vosaltres, de l’odi,
de la moral fosca, rància.
Jo no tinc cap salvador,
és vostre dels homes grans
que xafeu sobre carn viva,
humiliada, gran, pobra.
Jo sol tinc la meva mare,
perquè ja no hi és el meu pare.
Jo sol vos tinc tots vosaltres.

Quan mire cap al cel cau
la pluja sobre la cara. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...