dijous, 20 de gener de 2011

La dignificació dels idiomes cooficials

És bo saber idiomes. Avui en dia els polítics han d’entendre, si més no l’anglès, per poder relacionar-se amb la resta de líders d’Europa i del món. L’anglès s’ha convertit en l’idioma comú al món, com molt abans ho havia sigut el llatí a Europa. Ningú no qüestiona, però, que al Parlament Europeu es facen servir els idiomes dels diferents estats. La despesa, per a fer-ho, és tan gran com innecessària, doncs pràcticament tots els eurodiputats coneixen l’anglès. Per què ho fan doncs?

La resposta és òbvia: perquè en la utilització normalitzada de l’idioma d’una nació, a qualsevol institució, hi ha gran part de la dignitat nacional. Els troglodites que s’escamnen per l’ús dels idiomes cooficials al Senat espanyol posarien el crit en el cel si no es poguera parlar castellà a Brussel·les.  Els caps d’estat utilitzen l’idioma oficial de cada país en la relació amb altres caps d’estat. Es comuniquen mitjançant traductors, encara que tots dos parlen anglès. Per què? Car usar l’idioma de cadascú és una qüestió de dignitat nacional i ningú no està disposat a subordinar un símbol identitari  tan important com aquest . No utilitzar la llengua nacional seria un descrèdit i una indignitat i un signe de subordinació inacceptable per a  qualsevol nació.

Alfonso Guerra, el que s’alegrava de que a l’Estatut de Catalunya l’havien “cepillado”, diu que no és necessari perquè tot el món entén el castellà. Aquest ex vicepresident, un dels pares de la Constitució pareix que no entén res. Els pobles que tinguem llengua pròpia entenguem el castellà, sí, però és una indignitat que els nostres polítics tinguen que veure’s obligats a parlar castellà en les institucions de les que formen part. 

És una deficiència, una més, de la nostra particular i deficient transició. Que s’haja tardat més de trenta anys en poder expressar-se en les llengües cooficials al Senat (de fer-ho al Congrés ni en parlem) és una anormalitat, com és una anormalitat la reacció en contra de polítics de dreta espanyolista i d’eixa esquerra, també espanyolista, que és el PSOE. José Bono diu que té una opinió sobre el tema però, diu, que prefereix no pronunciar-se. En això estic d’acord amb ell perquè quan parla la vessa. 

La resposta del PP és la esperada. El seu ultrancionalisme espanyolista no pot empassar-se l’avanç, per tímid que siga, de la resta de nacionalitats de la península ni tan sols compartir la dignitat de l’ús de les llengües cooficials al Senat. Però, com no volen que se’ls veja el llautó,  fan el ridícul apel·lant a la despesa de la traducció en temps de crisi. No compten que, només amb la despesa anual del capritx del valencià Pont de les Flors, es pot sufragar la despesa de la dignificació de les llengües. La imatge de baixa autoestima que, segons González Pons, desprenien els senadors amb el “pinganillo” és la que han donat fins ara els polítics dels pobles amb llengua pròpia no castellana.

1 comentari:

  1. La cosa esta clara o som ciutadans de primera o se'n anem

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...