Disturbis a Londres: una volta de rosca

9 agost 2011 per Rosa María Artal

Existia clarament el perill i ha ocorregut. La mort per trets de la policia d’un jove negre, Mark Duggan, en Tottenham ha desencadenat una onada de violència a Londres que ja s’estén per altres barris i per altres ciutats. Només faltava una espurna. Enfront de les protestes pacífiques a Espanya o a Grècia, buscant col·laborar i un futur millor, la britànica crema i roba el que troba. Una enorme diferència.

Aquest agost tòrrid on els hi haja, vivim sobresaltats per setmanes “negres” borsaris que s’arrosseguen de dilluns a dilluns, incloent-hi l’antany sagrada pau del descans dominical. Els mercats acampen a gust doblegant governs i institucions, i una empresa privada basada en el lucre –Estàndard&Poor´s- es permet abaixar la nota a l’encara país més poderós de la terra provocant –molt probablement- una gran recessió mundial. Una agència de qualificació, sense més, tan desprestigiada com els seus col·legues Moody´s (que va donar la màxima nota a les hipoteques fem causant l’enfonsament financer de 2008) i Fitch (que un poc més prudent ja pareix). I fins al Banc Central d’Europa perd els oremus per els corredors (una vegada que reacciona, bé és veritat, que es porta la seua a fer-ho) per a posar pedaços amb els nostres imposts que es cauran en dos dies.

Vivim en una societat en la qual els rics no paguen imposts. Legalment menys que els altres per mitjans de trucs d’elusió i emportant-se el gros a no cotitzar un cèntim en paradisos fiscals. En un món en venda en què les factures –cada vegada més engrossides- han d’eixir de les costelles dels ciutadans d'a peu. “Ajusts imprescindibles”, “reformes”, minves en drets laborals i fins a humans. Ho estem veient a Catalunya, que després de tancar hospitals, ara també afronta “retalls” fins en guarderies. En un món que redueix els pressuposts per a educació.

I al mateix temps, en el que fomenta el consumisme feroç. Els xics de Londres volen IPODS, IPADS, mòbils d’última generació, televisors de plasma, quan els durs ajusts de Cameron y Cleggs estan privant a les classes desfavorides -a les que ells pertanyen- quasi de menjar i per descomptat d’un futur. Doncs va u i ho agafa, han pensat. I violentament que desfoga.

Els periòdics conservadors espanyols –la majoria- en el seu immens allunyament de la realitat, ja tenen als seus violents als que culpabilitzar. “Atracadors infiltrats en el 15M”, escrivia l’altre dia l’ABC, “Radicals, estrangers i amb antecedents, darrere dels «indignats».  Porten fent-ho unes quantes setmanes amb els pacífics espanyols. “La crisi econòmica no pot convertir-se en l’única explicació dels episodis de violència que s’estan multiplicant a Europa”, escriu hui en el seu editorial El País! On ha estat la violència a Espanya, a Grècia? En les càrregues de la policia que, per exemple, va gasificar  literalment als manifestants grecs? Això d’Anglaterra és una altra cosa molt diferent. Una volta de rosca. Una revolta filla d’un temps de consumisme, deseducació, desinformació, i flagrants injustícies.  Es justifica tot açò? No. En cap cas. S’explica. Cride l’atenció sobre que els problemes de fons no han canviat un àpex, s’agreugen cada dia. Perillosissim camí: sol acabar molt malament.

Font El Periscópio de Rosa María Artal