dilluns, 15 d’agost de 2011

Les últimes muntanyes


Les muntanyes del meu País, rodejades per plans totalment humanitzats, em recorden a moltes altres més coses. En el seu interior queden les últimes àligues reals rodejades pels últims roures, pels últims llauradors de muntanya, pels últims corriols, pels últims silencis, pels últims cors lliures, pels últims éssers salvatges. La pressió antròpica els ha transformat en la reserva de les últimes grans coses, si bé com sol passar en les reserves el seu perímetre està en constant revisió i la seva morfologia canvia constantment.

Ara en ple agost és un bon moment per a gaudir d’elles. Al nostre País encara queden teixeres, marfullars, rouredes i carrascars, cabres monteses, gats servals, teixons.... que recorren  els barrancs de Penyagolosa, l’Espadà, el Benicadell..., però estan assetjats per pedreres, carreteres, camps de golf, molins.... pel terrorisme financer. Ara és el moment de descobrir, sinó ho hem descobert ja, la quantitat de sensacions que es desperten quan caminem per un barranc o per la cresta d’una serralada. Possiblement renaixen les experiències que tinguem gravades en la nostra genètica, brolla la camaraderia, la innocència. Tornem a veure la Terra com la nostra casa, ens apropem als animals i les plantes, ens adonem compte de com som de xicotets, de la importància de les coses xicotetes, de com és de gran Terra.

En cap excursió me s’ha ocorregut posar en valor cap corriol, cap arbre, cap barranc, ninguna serralada. Em dona molt de fàstic posar preu a les coses, ho considere tan absurd com posar nom a les caguerades de gos que trobem quan caminem per la ciutat o el poble. És clar que sóc un inadaptat i el que no s’adapta mor o desapareix, però no sempre és així en els moments catastròfics aquells que sobreviuen no solen ser els millors i més forts, a més a més, també deuríem discutir allò de millor i més fort.

Com podem deixar de sorprendre’ns davant del cant del rossinyol, del color roig intens de les roselles, de l’udol d’un llop? Si és així, pensa, després reflexiona i mira que collons estàs fent ací. Tal vagada formés part dels guanyadors, eixa nova espècie que tan sols es queda meravellada pel rugir dels cotxes grans, del triomf personal, pel genocidi que estan provocant els mercats mentre la riquesa va concentrant-se en poques mans. Eixe personal individualista, egocèntric, sense a penes sentiments que es comporta com un huracà per allí per on passa.

Els colors intensos com el verd, roig, groc, morat, ens acompanyen pels senderols de la font Roja, la serra Grossa... lliures d’additius i conservants, de religions perverses, d’homes i dones ambiciosos, d’individualistes il·luminats. És ací, en aquests indrets assetjats, on em trobe lliure, on sé que mai m’agafaran, on torne a ser terra, pedra, muntanya. És ací on la meva oïda descansa de tots els sorolls que naixen al caliu d’aquesta societat de consum que tot ho compra, ven i transforma. Estic ací rodejat de muntanyes, les meves grans aliades, l’últim camp de batalla.    
    
Avui la superba de l’espècie s’ha traduït en l’anomenada globalització, proses que arrossega pel fang cultures, homes i dones, la Terra, les últimes muntanyes. Amb el saqueig d’elles estem perdent la nostra identitat, les nostres sensacions, la nostra memòria. Salut companys.

Muntanyes
Tal vegada com sóc terra
també voldria ser pedra
i ser part de les muntanyes,
desdibuixar la meva ànima
entre els arbres i les flors.
Allí, entre les boires blanques,
voldria perdrem per sempre,
lluny de la vida i la mort,
com un teix entre cingleres
enganxat a les escletxes.

Tal vegada com sóc home
l’esguard sempre me se’n va
cap a les muntanyes verdes,
cap als penya-segats lliures,
cap als massissos enormes.
Tal vegada no sóc home
per a disfrutar dels plans
plens de bancals amb blat i ordi,
perquè sóc i seré el gram
que naix després de l’aixada.

Lliure sóc entre vosaltres,
entre branques i argilagues,
farigola i romers mascles. 
Caic, m’alce pels corriols
de muntanyes assetjades
per urbanitzacions,
camps de golf, i carreteres
molt llargues, malhumorades.
Torne a caure i m’alce aviat
acompanyat per carrasques.

Quantes sensacions naixen
entre cantals i arbres grans,
entre estepes i matises,
entre saltabarrancs i ortigues,
entre horitzons rojos, cants,
silencis, freds i calors.
És un pujar i abaixar
infinit, sense cap límit,
acompanyat, solitari,
però sempre un caminar.

Muntanyes i més muntanyes
Ignorades per la gent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...