Cada dia que
passa la situació política, social, econòmica i ecològica és deteriora per
moments. Estem davant de la catàstrofe perfecta per als ciutadans. La gent que
no treballa y cada vegada té menys per a viure creix en nombre. Els suïcidis de
la gent que perd la seva casa cada vegada són més habituals. Els nostres joves,
més formats que mai, veuen com se’ls escapa el futur. Els més majors, ja no
conten, són una molèstia, no poden treballar, no poden consumir, no poden caure
malalts, són d’usar i tirar. L’escalfament de la Terra és una realitat. Com
veieu són coses que les hem contat ja per activa i per passiva moltes vegades,
temes que no cauen de nou, temes que esperem algun dia deixen de ser la
realitat que ens esclafa la vida.
Mentrestant vivim
en un sistema que es permet tindre 6 milions d’aturats i la resta de la
ciutadania sense perspectives de futur. Cada vegada hi ha més gent que viu al
carrer, que busca entre el fem algun cosa per a poder viure. Molts xiquets
tenen problemes de nutrició. Els majors, lligats a una pensió en la majoria
dels casos de misèria, sobreviuen com poden.
Alhora els casos
de corrupció en aquest país es multipliquen. Els que ens obliguen a prémer-nos
el cinturó per a eixir de la crisi que han parit ells viuen una vida rodejada
de glamour, faràndula, mentida,
assassinats. Sí assassinats, perquè la gent mor a resultes de tanta ignomínia,
de tant d’insult, de tanta humiliació...
per part d’un sector de gent que mai en té prou, que ens roba des del mateix
parlament, des dels bancs, des de les fundacions, des de totes les parts.
Estem immersos dins
d’una lluita de classes totalment despietada. En els primers enfrontaments el
resultat ha sigut favorable per a la gent que ens oprimeix. Fruit d’eixes
refregues han aconseguit imposar-nos una reforma laboral salvatge, una reforma
de les pensions salvatge. Han començar ha destrossar l’educació, la sanitat, la
cultura... és a dir, les armes que ens donen dignitat al poble.
Davant de tanta
merda de vegades costa inclòs escriure paraules, versos... perquè la realitat
diària ens esclafa, perquè ens costa plantar-li cara a la vida, perquè els
opressors estan aconseguint burlar-se de tots nosaltres. Espere de tot cor que
algun dia canvie aquesta realitat, que els que avui ens estan fotent acaben
anant-se allí on no els tirem de menys. Perquè volem viure, gaudir la vida que
ens neguen.
També és cert
que cada dia que passa hi ha més gent que és conscient de la necessitat
d’aturar aquesta màquina infernal. És hora que prenguem la paraula i diguem
prou a tanta barbaritat.
Som la força que naix de la Terra
Podria
no estar passant, però és real molt real.
Podria
ser pel mal temps, però no, no és l’ hivern.
Podria
ser culpa d’ algú o de molta gent, potser.
Pot
ser estiga cabrejat amb mi mateix, tal vegada.
Però
la sensació de foc intern ja fa molt de temps
que no
s’apaga i continua cremant-me per dins.
Fins a
on arribarem? No sóc capaç d’imaginar-ho,
m’he
perdut pel camí fosc i llarg del sofriment.
Sóc
conscient que he d’eixir d’aquest infern,
però
la realitat diària no m’acompanya.
Els
companys i companyes es neguen a seguir vivint,
el
sofriment els espenta cap a la mort.
Quina
bogeria més gran, quina realitat més amarga.
Alhora
els perdularis presumeixen amb glamour
de les
seues victòries, dels seus triomfs, de la mort,
de la
poca cultura, del sofriment del poble.
Lluny
de tanta desídia intente no ofegar-me,
em
costa respirar, em costa mantindre la mirada.
Però som
la clau del canvi, som el futur, som poble.
Som el
vent que arrastrarà aquesta bogeria.
Som la
fúria de la tempesta en plena deriva.
Som els
que som i el que som, som tots nosaltres,
sou
totes vosaltres. Som les mans necessàries
per a
construir un món nou, just i solidari.
Som la
força que naix de la Terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada