diumenge, 17 de febrer de 2013

I les salvatjades continuen




Cada dia que passa la situació política, social, econòmica i ecològica és deteriora per moments. Estem davant de la catàstrofe perfecta per als ciutadans. La gent que no treballa y cada vegada té menys per a viure creix en nombre. Els suïcidis de la gent que perd la seva casa cada vegada són més habituals. Els nostres joves, més formats que mai, veuen com se’ls escapa el futur. Els més majors, ja no conten, són una molèstia, no poden treballar, no poden consumir, no poden caure malalts, són d’usar i tirar. L’escalfament de la Terra és una realitat. Com veieu són coses que les hem contat ja per activa i per passiva moltes vegades, temes que no cauen de nou, temes que esperem algun dia deixen de ser la realitat que ens esclafa la vida. 

Mentrestant vivim en un sistema que es permet tindre 6 milions d’aturats i la resta de la ciutadania sense perspectives de futur. Cada vegada hi ha més gent que viu al carrer, que busca entre el fem algun cosa per a poder viure. Molts xiquets tenen problemes de nutrició. Els majors, lligats a una pensió en la majoria dels casos de misèria, sobreviuen com poden. 

Alhora els casos de corrupció en aquest país es multipliquen. Els que ens obliguen a prémer-nos el cinturó per a eixir de la crisi que han parit ells viuen una vida rodejada de glamour, faràndula, mentida, assassinats. Sí assassinats, perquè la gent mor a resultes de tanta ignomínia, de tant d’insult,  de tanta humiliació... per part d’un sector de gent que mai en té prou, que ens roba des del mateix parlament, des dels bancs, des de les fundacions, des de totes les parts. 

Estem immersos dins d’una lluita de classes totalment despietada. En els primers enfrontaments el resultat ha sigut favorable per a la gent que ens oprimeix. Fruit d’eixes refregues han aconseguit imposar-nos una reforma laboral salvatge, una reforma de les pensions salvatge. Han començar ha destrossar l’educació, la sanitat, la cultura... és a dir, les armes que ens donen dignitat al poble. 

Davant de tanta merda de vegades costa inclòs escriure paraules, versos... perquè la realitat diària ens esclafa, perquè ens costa plantar-li cara a la vida, perquè els opressors estan aconseguint burlar-se de tots nosaltres. Espere de tot cor que algun dia canvie aquesta realitat, que els que avui ens estan fotent acaben anant-se allí on no els tirem de menys. Perquè volem viure, gaudir la vida que ens neguen.

També és cert que cada dia que passa hi ha més gent que és conscient de la necessitat d’aturar aquesta màquina infernal. És hora que prenguem la paraula i diguem prou a tanta barbaritat.

  

Som la força que naix de la Terra
Podria no estar passant, però és real molt real.
Podria ser pel mal temps, però no, no és l’ hivern.
Podria ser culpa d’ algú o de molta gent, potser.
Pot ser estiga cabrejat amb mi mateix, tal vegada.
Però la sensació de foc intern ja fa molt de temps
que no s’apaga i continua cremant-me per dins.

Fins a on arribarem? No sóc capaç d’imaginar-ho,
m’he perdut pel camí fosc i llarg del sofriment.
Sóc conscient que he d’eixir d’aquest infern,
però la realitat diària no m’acompanya.
Els companys i companyes es neguen a seguir vivint,
el sofriment els espenta cap a la mort.

Quina bogeria més gran, quina realitat més amarga.
Alhora els perdularis presumeixen amb glamour
de les seues victòries, dels seus triomfs, de la mort,
de la poca cultura, del sofriment del poble.
Lluny de tanta desídia intente no ofegar-me,
em costa respirar, em costa mantindre la mirada.

Però som la clau del canvi, som el futur, som poble.
Som el vent que arrastrarà aquesta bogeria.
Som la fúria de la tempesta en plena deriva.
Som els que som i el que som, som tots nosaltres,
sou totes vosaltres. Som les mans necessàries
per a construir un món nou, just i solidari.

Som la força que naix de la Terra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...