Tots junts cap on?

És un lloc comú utilitzar frases com “arrimar el hombro”, “remar en el mismo sentido”, “caminar todos juntos”, etc. com allò imprescindible per eixir de la crisi, sense aclarir en quin sentit cal empentar, remar o caminar. Aquestes crides podrien tindre sentit per fer front a una amenaça exterior que atacara a tots, però no és el cas, doncs la crisi afecta negativament a les classes populars i està beneficiant les classes dirigents. Cap on cal remar doncs?

Aquestes demandes demagògiques pretenen fer veure que tots tinguem els mateixos interessos, que el que és bo per uns també és bo per als altres, és a dir, aquestes proclames ignoren, o volen que ignorem, la complexitat social. És evident, i la crisi està fent-ho més palès si escau, que la societat de cada estat està formada per grups amb interessos diferents, per classes socials amb interessos contraposats, doncs el que beneficia una classe perjudica l'altra i viceversa. Potser per això que “classe social” és un concepte que atemoreix a la classe dirigent perquè mostra clarament quin és el problema i quina seria la solució. 

La força creixent de les classes populars assalariades van anar aconseguint, amb molt sacrifici, establir elements de consens i respecte entre els dos mons enfrontats: el món del treball i el món del capital; fent possible l'estat de benestar, els drets laborals i socials que han caracteritzat Europa des del final de la Segona Guerra Mundial.

Aquest consens, en la corda fluixa des de la caiguda del mur de Berlín, s'ha trencat aprofitant la crisi. El capital exerceix el seu poder despòtic en absència de la força fins ara equilibradora dels treballadors que, desideologitzats, desnortats i sense organitzacions polítiques que representen els seus interessos, són incapaços de defensar drets laborals i socials, ni l'estat de benestar aconseguit.

Les classes dirigents de cada estat treballen per desmuntar tot allò aconseguit i per desbaratar les poques organitzacions sindicals i polítiques de classe que queden. És recolzen unes a altres doncs entre les classes dirigents no hi ha fronteres, ni nacionalitats, ni nacions. Sols interessos que mantindre i privilegis a recuperar.

Quan diuen que cal “remar todos en el mismo sentido” em pregunte quin pot ser aqueix sentit: el que augmenta les diferències socials o el que redistribueix la riquesa? El que dona preferència al pagament del deute als bancs o el que preferència garantir un mínim a tots els ciutadans? El que posa les institucions al servei dels poderosos o el que posa les posa als servei dels ciutadans? Remem a favor dels poderosos o a favor de les classes populars? Perquè no podem remar avant i arrere al mateix temps.