diumenge, 7 d’agost de 2011

Torna a estar solta la bèstia


Aquestes reflexions tenen com a punt de partida la massacre comesa el 22 de juliol a Noruega on van haver-hi dos atemptats, un contra la seu del govern i un altre en l'illa d'Utøya.
 
En un primer moment els mitjans de comunicació com el The New York Times i gran part de la premsa internacional donaven per descomptat que hi havia sigut un gihadista. Una vegada més s’utilitzava el binomi que tot terrorista és musulmà. Després tots vam saber que l'autor material de la massacre era un noruec d'extrema dreta de 32 anys, Anders Behring Breivik. A partir d'aquest moment ja es parlava de l'actuació d'un boig i poques hores després, el manifest de Breivik començava a difondre’s amb una rapidesa de vertigen. En aquest document ataca els marxistes-multiculturalistes i vol salvar a Europa de la reconquesta dels moros, també es veu al llarg de tot el document un exacerbat odi contra els immigrants i l' Islam.

Tan prompte com va quedar clar que l'autor material de l'atemptat va ser un noruec, la carnisseria comença a ser tractada com l'obra d'un boig i ja no era una atac a la nostra societat. La retòrica va canviar, ja ningú parla de guerra, es parla d'un terrorista en singular, d' una tragèdia nacional.  

Com passa en la majoria dels casos les versions oficials no sempre reflecteixen la realitat. El que està clar és que Anders Behring Breivik estava exposat a molta propaganda dretana i aquest personatge no cal considerar-lo un boig solitari, molts dels seus punts de vista circulen dintre del conservadorisme europeu. De fet en octubre de l'any passat la cancellera alemanya Angela Merkel afirmava que el multiculturalisme havia fracassat, aquesta mesura anava acompanyada d'una sèrie de mesures totalment racistes. En febrer d'aquest mateix any Cameron de Gran Bretanya i Sarkozy de França confirmen la iniciativa de Merkel i prenen distintes mesures encaminades contra els immigrants dels seus països respectius.

En la UE es venen prenen mesures cada vegada  més dures contra els immigrants sense papers, els transformen en criminals, s'obrin autèntics camps de concentració on són detinguts abans de ser deportats als seus països d'origen. Per tant són aquestes polítiques policials i racistes dels principals partits de la burgesia les que alimenten l'odi en grups i individus com Breivik.

Aquesta rama de conservadorisme odia la diferència i la diversitat, promou monocultures en la vida social i estableixen certa interconnexió entre la diversitat i els problemes de la societat. Com diu el politòleg Sami Naïr de la Universitat de Paris “el brou de cultiu que va impulsar el feixisme en els anys trenta a Europa comença a expressar-se de nou”. De fet des de la II Guerra Mundial la ultradreta mai havia tingut tanta força a Europa, tant és així que a Noruega el Partit del Progrés, en el que va militar l'assassí en el 2009, va tindre un suport del 22,9% dels vots. El mateix ha passat a Finlàndia on els Autèntics Finlandesos ha arribat aquest any a tindre un 19% dels vots, a Suècia els Demòcrates de Suècia han superat el 5%, a Dinamarca tenen un 14%, a Holanda tenen un 15,5%, a Àustria el 28,2%, a Suïssa el 29%, a Suècia el 5,7%, a Finlàndia el 19%, al Regne Unit el 5%, a Bulgària el 9,4%, a Grècia el 5,6 %, a Lituània el 12,68% y a Hongria el 16,6%. En els comicis regionals de 2010, la Lliga Nord el 12,8% i segons les enquestes el Front Nacional supera l'UPM de Nicolas Sarkozy. Les dures accions del govern gal contra la població gitana del darrer estiu s'interpreta com un intent dels conservadors d'acurtar distàncies amb els extremistes. A l'estat espanyol el PP cobreix suficientment aquest espectre d'idees, com hem pogut veure recentment a Badalona.

Tota aquesta pujada de l’ultra dreta està passant en un moment en el que el neoliberalisme s'ha llançat contra varies nacions de la UE: Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia, i està aplicant les seves fórmules màgiques: enriquir encara més a les classes altes, clar està, fotent encara més a la classe treballadora. Però pareix que ningú se'n recorde que les mateixes receptes es van aplicar als any 80 a Àsia i Amèrica Llatina, i que els resultats més visibles van ser la fallida de nombrosos països, l' increment de la misèria, la fam, la revolta de la gent i la caiguda de governs, situació semblant a la que comencem a veure a la UE.

Però no sol han sigut els pobles asiàtics i llatinoamericans els que han patit les conseqüències del neoliberalisme, de fet als EUA l' atur se situa al voltant del 10%, la pobresa afecta uns 45 milions de persones, 56 milions no tenen assegurança mèdica i al voltant de tres milions han perdut les seves vivendes. A l’estat espanyol ja veieu el que està passant. 

La globalització, el temor al descens social, l' individualisme nascut a la calor del neoliberalisme, els ressentiments cap a les minories o als estrangers, pareix ser que no tenen una resposta satisfactòria des de la política tradicional. Quan el descontent no troba a qui dirigir-se, en el sistema de partits, es busquen aquests representants populistes que coneixen els temors de la gent i saben donar-los explicacions senzilles, comprensibles, que acaben quasi sempre en un culpable o enemic, com pot ser l' islam, els marxistes, els negres, l'altre... Una vegada més torna a funcionar allò de amb mi o contra mi.

Però el que ha passat a Noruega no és un fet aïllat ni l'assassinat d'un boig, com diu la dreta, el seu manifest arreplega els paradigmes de la cultura dominant: nacionalisme ranci, racisme, xovinisme, odi a tot el que és diferent, a l' Islam, al multiculturalisme, al marxisme, a la democràcia.  Aquesta mescladissa ideològica es la llavor d' on naix la ideologia d'extrema dreta que, a més a més, està acompanyada d'una situació greu de crisi del sistema capitalista que pot arrasar a milions d'éssers humans cap a la barbàrie, com així ho demostra la història. Davant de tot açò cal que emergisca  una alternativa revolucionaria que puga fer front a aquest context d'empobriment, desesperança i bel·ligerància de l’ultra dreta arreu del món.

Fins ara sol un xicotet sector de gent ha sigut capaç de formular aquesta situació de l'apropiació de la riquesa, en termes de lluita de classe. La gran majoria relaciona la reducció dels seus drets a la cada vegada més manifesta presència d'immigrants, considerats paràsits de la nostra cultura i que s'aprofiten de la riquesa del món occidental en detriment de la pròpia població d'Europa. L'odi de classe es veu, una vegada més, desplaçat dels agents del capital hegemònic financer causants i beneficiaris dels retalls dels drets de tots els treballadors. Aquests partits d'extrema dreta son completament subsidiaris dels interessos de la burgesia, ja que amb el racisme i el despreci a les minories eviten el qüestionament del capitalisme i desvien l'odi social cap als treballadors immigrants.
 
Els atemptats d'Oslo trauen a la llum les tendències que estan desenvolupant-se en aquesta etapa de crisi capitalista i decadència burgesa, tenen com a principal blanc als sectors més desfavorits i vulnerables, però que demà es tornarà contra l'organització dels treballadors si aquests prenen una actitud revolucionaria com ja està passant a Grècia o al Nord d'Àfrica.
El Poeta Dissident

Torna a estar solta la bèstia
Camine i res no es meneja.
Un paisatge pla m’ofén,
em colpeja la memòria
i m’atrapa la vergonya.
Torna a estar solta la bèstia
prenyada  d’intolerància, 
 a vessar d’indiferència
i plena de mala bava.
Torna a caçar al diferent,
perquè està desemparada .

Contra la mort molta vida,
 contra tota intolerància
desbocada tolerància,
contra tota indiferència
augmentar la diferència,
contra tota mala bava
créixer en paciència,
contra les camises negres
cultura i molta cultura,
contra el feixisme nosaltres.

Torna a estar solta la bèstia,
mentre la mort acompanya
les limusines dels rics
que corren per avingudes
grans, saturades pel plàstic
que ens ofega i ens torna pobres.
Torna a estar solta la bèstia
que se’ns menja les entranyes,
mentre moren les idees,
mentre cauen les persones.

La història es repeteix,
el temps es deté tant ràpid
que nega el vol als ocells,
grogueja fulles de llibres
i destiny la llibertat.
Els mateixos trons ressonen
entre crits de minarets
que il·luminen les ànimes
dels creients i dulcifiquen
les orelles de nosaltres. 

Cultura entre més cultures,
homes i dones, éssers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...