En època de crisi, especialment, s’escolten les crides a la salvació de l’Estat, de la pàtria, a unir esforços per aconseguir el que tots busquem perquè tots volem el mateix. Aquesta afirmació és, però, radicalment falsa. Com afirma Tony Judt “els rics no volen el mateix que els pobres. Els que es guanyen la vida amb el seu treball no volen el mateix que els que viuen de dividends i inversions. Els que no necessiten serveis públics -perquè poden comprar transport, educació i protecció privada- no volen el mateix que els que depenen exclusivament del sector públic.”
Es dona la paradoxa de que la democràcia, conquesta dels pobres i dels treballadors que necessiten dels serveis públics, ha entregat el poder polític als rics, rendistes e inversors que poden pagar-se els serveis, per la qual cosa hi ha una ofensiva política per desmuntar les infraestructures públiques, de sanitat i educació fonamentalment, que no necessiten els rics. Repeteixen que per a salvar els serveis públics cal reduir el seu cost. Des del poder que els ciutadans els ha entregat estan corcant els serveis que ens donen un poc de seguretat vital.
Però els rics només miren el negoci. Mitjançant el retall d’inversió s’aconsegueix la degradació gradual dels serveis públics i el floriment de serveis privats molt rendibles. Aquest és un dels punts bàsics del programa del PP, que Rajoy oculta per no perdre vots, i de la dreta en general. A les comunitats on governen podem veure les propostes i els resultats. Però no només el PP. El president de Catalunya Mas, de CiU, malgrat el seu compromís en campanya de no retallar de sanitat i educació, ha entrat a sac en els serveis bàsics disminuint dràsticament la inversió sanitària pública. Paral·lelament la sanitat privada ha encetat una ofensiva per guanyar clients reconeixent, obertament, que la por a l'increment de les llistes d'espera a la sanitat pública pot incrementar la demanda de serveis a la sanitat privada.
A la Comunitat Valenciana, de la mà de Camps, la sanitat privada es beneficia de la inversió pública. El sistema d’hospitals públics de gestió privada degrada el nivell de qualitat de l’assistència als ciutadans i ompli les butxaques dels gestors privats. Ix molt més car, els professionals estan pitjor pagats i l’atenció sanitària és deficient. Sense tindre en compte que es queden amb els pacients bons, amb tractament barat, i envien als complicats, amb tractament car, als hospitals totalment públics. Aquest sistema, implementat temporalment per acabar amb les llistes d’espera fa 16 anys, no ha complit el seu objectiu, però s’ha consolidat degut a la rendibilitat per als gestors, que és el que importa (als gestors).
El debat sectari i interessat sobre la sostenibilitat dels serveis públics --la palanca que mou els retalls i les privatitzacions-- ha de desaparèixer. Si cal un debat aquest ha de ser sobre la millora de l’eficiència, la cobertura i la qualitat, no sobre els retalls o la seua viabilitat. La despesa en sanitat pública en Espanya està per baix de la mitjana europea i molt per baix de la despesa en EE.UU., d’escassa cobertura i totalment privada, mentre la cobertura i qualitat assistencial és superior. Si cal retallar despesa pública caldria qüestionar les inversions en aeroports sense avions, en AVEs sense usuaris, en subvencions a organitzacions amigues, superedificis caríssims inútils, administracions duplicades i inútils com les diputacions provincials. Cal estalviar, sí, però no en educació, sanitat i serveis socials. Perquè l’immensa majoria de ciutadans necessita serveis públics de qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada