Regeneració democràtica

Amb els escandalosos casos de corrupció que estan apareixent s’escolten veus demanant regeneració democràtica. Una de les veus que més surt pels mitjans és la d’Esperanza Aguirre, i jo, quan la sent, note com un calfred em recorre l’esquena. La mateixa sensació vaig sentir en llegir que Pérez Reverte demanava “cirugia de hierro”. Tant l’una com l’altre fan pensar en èpoques passades gens recomanables.

Què volen dir quan parlen de regeneració? Què és el regeneracionisme espanyol? Doncs, com sol passar amb el vocabulari dels nostres polítics conservadors i reaccionaris significa, en la pràctica, tot el contrari del significat semàntic. Regeneració és un terme mèdic antònim de corrupció, car el terme està ben triat per l’ocasió, però ha sigut emprat per la dreta hispana per emmascarar i permetre, precisament, la corrupció política, econòmica i social.

El regeneracionisme del principal representant, l’aragonès Joaquín Costa, va sorgir per la crisi política de la Restauració de Cànovas sostinguda per l’alternança de dos partits en el poder que guanyaven les eleccions amb fraus electorals perpetrats pel sistema clientelar dels cacics. Aquest sistema, basat en la corrupció, servia a l’oligarquia política i econòmica pel seu enriquiment basat en concessions i obres públiques i per mantindre la il·lusió d’estabilitat, però impedia veure els desequilibris econòmics, la progressiva separació de l’evolució d’Europa i la misèria del poble. L’endarreriment industrial i els incipients moviments obrers i camperols van fer sorgir veus denunciant els errors i proposant solucions. Així va sorgir el regeneracionisme.

La idea del regeneracionisme de Costa parlava de racionalitzar l’economia, repartir la terra entre els que la treballaven, més escoles i millors condicions per als mestres per acabar amb l’analfabetisme, salaris que asseguraren alimentació suficient als treballadors, seguretat social, eleccions netes, acabar amb el caciquisme, descentralització administrativa... i un llarg rosari de propostes per modernitzar i posar Espanya a nivell d’Europa. Però també parlava, si calia, d’un cirurgià de ferro que fera “lo que haya que hacer”. 

De totes les propostes de Costa, tot i ser summament raonables, gens revolucionàries i beneficioses per Espanya, l’única que va prosperar va ser la del cirurgià de ferro, personificat en el dictador Primo de Rivera i, més tard però amb els mateixos arguments, Franco va acabar amb una República que començava a aplicar algunes de les idees del regeneracionisme. Espanya continuava amb l’oligarquia de sempre aprofitant-se de la ignorància i la misèria de la immensa majoria del poble. Ma dura, no per implementar els canvis necessaris, sinó per que res no canvie. 

Parlar de regeneració democràtica, per boca de nobles i oligarques polítics i econòmics que porten segles beneficiant-se d’un sistema corrupte incompatible amb la democràcia, és per posar-se a tremolar. La situació d’avui és pareguda: alternança de dos partits en el poder, sostinguts per un sistema electoral que els beneficia i amb una corrupció que, presumptament, els finança a canvi de privilegis en contractacions públiques per les empreses dels corruptors. Una democràcia que roba i empresona als pobres i protegeix i afavoreix als rics. Un Estat que permet desfer tots els avanços socials i de l’estat de benestar mentre dona milers de milions a entitats privades. Un sistema que ha mantingut, fins ara, la il·lusió d’estabilitat amagant la corrupció que la sostenia i que la crisi a tret a la llum, com les riuades trauen les rates dels albellons, necessita una regeneració vertaderament democràtica, una cosa que la dreta política  econòmica d’aquest país no pot afrontar, doncs la corrupció són ells.