Considerar que l'home i la dona són violents per naturalesa és una hipòtesi de treball que té un gran nombre de defensors i està lligada a unes fortes connotacions ideològiques i econòmiques. Tots tenim en la ment aquella imatge de la pel·lícula “2001: una odissea en l'espai” on un grup d'homínids acaben descobrint el poder de destrucció que pot tindre el cop d'un os. El principal missatge que es ven en aquesta escena és que els homínids som violents des dels nostres orígens. Però, tampoc podem oblidar que Hollybood es una de les principals maquinaries de propaganda de l'imperi i que aquest no es manté principalment amb poesia.
Podem exposar opinions en contra o a favor de considerar a l'home i la dona com un espècie violenta per naturalesa i tan sol seran això opinions o eslògans polítics. No obstant això, hi ha alguns elements que ens permeten dur aquesta discussió al terreny científic.
És cert que els anàlisis genètics ens apropen a altres espècies com el ximpanzé que en molts dels seus comportaments manifesten una gran violència. Però també es cert que el component genètic no determina la conducta de l'home o la dona, sinó que és el context social el que acabarà modelant-la. La resposta a aquesta hipòtesis ha vingut de la mà dels bessons genèticament idèntics que han viscut separats durant molts anys i en condicions socials diferents i per lo tant han tingut conductes socials diferents.
També és cert que des del registre arqueològic estan veient-se actes de canibalisme entre els mateixos neandertals i que, en distints moments del Paleolític superior, s'han recuperat restes humanes amb traumatismes possiblement relacionats amb actes de violència. En algunes ocasions estem parlant de fletxes clavades en el cap, cos, etc. Ara bé, la tònica general no sempre és la troballa de restes humanes amb aquests tipus d'alteracions.
Ara sabem, a partir dels models antropològics, que en societats igualitàries de grups de caçadors-recol·lectors, l'acte més violent com és el cas de l' ajusticiament d'alguna persona tan sol es du a terme en moltes contades ocasions, principalment quan el delicte es fa contra la col·lectivitat, però abans sempre es recorre a altres mesures de coerció com podria ser el desterrament.
Al País Valencià la seqüència de l'art rupestre de cronologia holocena ens diu que és en els moments avançats del pas d'una economia caçadora-recol·lectora a una economia productora d'aliments quan es desenvolupa una profunda transformació ideològica i social que comporta una sèrie de contradiccions entre les quals destaca l'increment de la violència. I seran les pintures llevantines les que ens reflectiran els primers enfrontaments entre grup rivals. Estem parlant d’una cronologia de fa uns 5.000 anys.
Des del context arqueològic veurem com és a partir del tercer mil·lenni a. C. quan es documenten algunes coves d'enterrament on la majoria dels morts presenten alguns indicadors de violència: fletxes clavades, traumatismes cranials, entre altres. I possiblement aquests contextos violents estiguen relacionats amb el mateixos que s'han pintat en algunes balmes del nostre territori.
Per lo tant, si bé la violència pot aparèixer en moments puntuals de la nostra existència, és a partir que la nostra societat és més complexa, quan comencen les distincions entre els homes, distincions entre sexes, comencem a tindre noció de la propietat, quan la violència es manifesta amb més força, fins i tot en formes que no es coneixien com són els enfrontaments bèl·lics entre grups rivals.
Avui a les guerres se les intenta dibuixar com enfrontaments entre bons i mals, entre demòcrates i tirans, però tots sabem que no és així i si no que li ho pregunten al poble d'Iraq, de Líbia, Afganistan.... La guerra es un negoci dels rics en el que els civils posem els morts. Encara que fórem violents per naturalesa sempre podríem triar. Jo aquesta vegada també he triat NO A LA GUERRA. Ací van dos sonets on es posen de manifest alguns tipus de violència.
El poeta dissident
Genocidi
Genocidi cultural que no s’atura
i ens du cap a la humiliació de l’altre,
cap al remaleït extermini físic
que arrossega la immensitat del viure.
Comportament que provoca la soledat
del que no pot renàixer d’aquestes bogeries.
Aïllament del que no mor, oblit del mort,
fi de tot allò que no serà mai més.
Extirpació de tota la identitat,
de l’ànima ferida per l’angúnia
que s’evapora i desapareix en l’aire, allí.
Silenci i més silenci on hi havien rialles.
Guaret infèrtil sense somni, sense temps,
sense l’energia del que cau fins a l’oblit.
Mercenaris
Fugim i fugim perduts en la tempestat.
La ferida s’obri i sagnem damunt del fang.
La mort s’apropa vestida amb seda blanca
i engalanada amb molts robins i maragdes.
L’aigua arrossega la sang i el fang dels ferits.
La guerra i l’odi entre els homes continua.
La Terra nua i afligida plora pels seus fills
immersos en aquesta gran bogeria.
I en això que apareixen els mercenaris,
personatges envaïts per l’or i l’oblit,
que canvien de bàndol segons qui paga.
Personatges que heu jugat amb la història.
La societat és ostatge de vosaltres,
del missatge transmès al llarg de les guerres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada