dilluns, 21 de març de 2011

¡¡ No a la guerra !!


L’any 2011 va començar amb moviments de renovació política al món àrab. Moviments populars espontanis provocats pels efectes de la crisi mundial que ha deixat al descobert la fal·làcia dels poders sostinguts per l’occident. En Tunísia i Egipte les demandes eren (segueixen sent-ho) tan bàsiques com drets humans, drets socials, democràcia política, societat civil, cultura popular i fre a la corrupció. 

Les demandes són tan de primera necessitat al segle XXI que van obtindre un ample ressò en altres països àrabs. Però les aigües tèrboles han sigut aprofitades per poders polítics i econòmics per pescar i traure profit, convertint les manifestacions pacífiques dels ciutadans en moviments paramilitars que, en el cas de Líbia van atacar l’exèrcit governamental provocant una guerra civil. Cal no oblidar-se’n que Líbia és el país d’Àfrica amb el millor índex de desenvolupament humà, PIB i poder adquisitiu. La corrupció i l’enriquiment il·lícit per privatitzacions s’ha donat a tot el món, inclosos els països de la Unió Europea.  Quin motiu té el poble libi per alçar-se contra els seus governants amb armes i combatent l’exèrcit?

L’evidència i l’experiència ens remeten als interessos capitalistes amb EE.UU i l’actual president, i paradoxalment premi Nobel de la Pau, al front. Els mitjans de comunicació han complit, com sempre, el seu paper de desinformar i modelar l’opinió pública per a que accepte qualsevol mesura, com ara l’atac per aire i mar a Líbia. Temps enrere van ser les fal·làcies sobre les armes de destrucció massiva per justificar la invasió d’Iraq. Ara l’excusa per controlar el petroli libi és evitar que Gadafi massacre el seu poble.

Per tal d’aconseguir-ho occident arma els rebels, fomenta la guerra civil, que provoca mort i destrucció, i finalment acorda atacar el govern i les institucions líbies. En nom de la democràcia i la llibertat del poble destrueixen infraestructures (en poques hores s’han destruït dos hospitals, una clínica sanitària, bases aèries, navals i terrestres) excedint-se del manament de l’ONU que autoritza una zona d’exclusió aéria. 

Per a que no semble el que és s’han buscat aliats àrabs que eviten, amb la seua presència, la impressió de coalició invasora al estil d’Iraq. Cinc països àrabs, Marroc, Emirats Àrabs Units (EAU), Qatar, Jordània i Iraq, són els estats àrabs que defensaran la democràcia i la llibertat del poble libi formant part activa dels atacs. Però qui són i com es governen aquests països?

Marroc és, sobre el paper, una monarquia constitucional, però el rei té amples poders executius, sobre el parlament i sobre les forces armades, a més de ser el cap religiós. 

EAU és una federació de set estats regit cadascú pel seu emir i amb un govern central format pel consell suprem que està compost pels set emirs; no hi ha eleccions ni partits polítics. 

Jordània també és una monarquia constitucional amb una Assemblea Nacional bicameral, però el rei té poder executiu i dret de veto, controla les forces armades i l’agència d’intel·ligència, nomena als governadors de les governacions i nomena i destitueix als jutges mitjançant decret.  

Qatar és un emirat amb un consell de ministres que exerceix el poder executiu i una Assemblea “Consultiva”  de 45 membres, quinze dels quals són designats per l’emir. Es reconeix el dret a la llibertat d’expressió i d’associació però no hi ha partits polítics. 

D’ Iraq que podem dir que no sapigueu, un país amb una estructura social prou equilibrada i laica, amb un bon nivell econòmic i cultural, que va ser destruït per el imperialisme capitalista, colonitzat pels EE.UU i dividit entre les diferents faccions religioses. L’exemple d’Iraq és, possiblement, el model futur de Líbia quan la totpoderosa coalició militar acabe amb Muamar el Gadafi. 

Crida escandalosament l’atenció que els defensors de la democràcia, que tan ràpidament actuen en aquest cas, no van moure un dit quan Israel va bombardejar Líbano provocant molts més morts civils que en Líbia. Ni fan res en Barheim on, amb l’ajuda militar d’Aràbia Saudita, s’està reprimint durament la mobilització democràtica amb mètodes propis del nazisme. 

I si mirem dins de casa nostra veiem com, sent coherent amb el gir polític de 180 graus que va iniciar l’any passat, el president Zapatero ens clava de cap en altra guerra injusta que pagaran els ciutadans libis. Com ha dit el diputat de Izquierda Unida  Gaspar Llamazares, el govern “se ha cargado el No a la Guerra” participant en una intervenció militar geoestratègica i d’interessos, que res té a veure amb els drets humans ni amb la democràcia.

4 comentaris:

  1. On estàn els de NO A LA GUERRA.

    On estàn els titiriteros que criticaven la Guerra d'Irak, on les forces espanyoles no van entrar en combat i ara que en Libia si que van a tirar missils tots callen.

    Vos convide a que mireu qué dia ZParo llavors i que diu ara.

    ¡ Que cara més dura !

    ResponElimina
  2. Pot ser cal fer memòria i recordar que Irak va ser una guerra il·legal, mampresa per Bush a les braves, amb el coro d'Aznar i Blair, i sense l'aprovació de l'ONU. En el cas de Líbia, es pot estar o no d'acord, però és legal i conta amb el recolzament d'una resolució de l'ONU.
    Contra la guerra d'Irak van haver “titiriteros” en contra i “titiriteros a favor, i argumentaven la seua postura, igual que ara. Però ja que comentes una opinió podries dir la teua. Estàs a favor o en contra del que està fent-se en Líbia? I del que s'ha fet a Irak?.
    Insultar gratuïtament sense aportar res està de moda en la tele però ací no toca. Salut

    ResponElimina
  3. A mi em fa molta gràcia el concepte de "guerra legal", i més si aquesta denominació depèn de l'aprovació d'una institució tan controlada i dirigida com l'ONU.

    Està clar que cap potència mundial es mou pels drets humans ni per la instauració de la democràcia al món, sinó únicament per interessos econòmics. I sabent que les guerres són tan costoses, és obvi que pensen recuperar més tard la inversió imposant un govern que afavorisca els seus mercats.

    I si l'objectiu d'aquestos païssos atacants fora protegir la població d'una massacre, primer haurien d'aportar alguna prova què açò està succeïnt i actuar abans contra païssos que està sobradament demostrat que usen aquest "modus operandi" dia si dia també (no falten exemples).

    ResponElimina
  4. Per si de cas hi havia dubtes dels motius de l'acció militar contra Gaddafi mireu este article: Gaddafi quiso nacionalizar en 2009 petroleras de EEUU, Reino Unido, Canadá, Alemania, Noruega, España e Italia

    http://www.kaosenlared.net/noticia/gaddafi-quiso-nacionalizar-2009-petroleras-eeuu-reino-unido-canada-ale

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...