Aquest Gaddafi que veiem aferrant-se al poder i massacrant al seu poble va ser un líder que va fer molt per eixe poble sobre el qual ara dispara. Líbia va ser la primera colònia africana en aconseguir la independència de la mà de Sidi Idris, el jeque dels Sanusi. En 1959 comença l’explotació petrolífera per companyies occidentals i, amb elles, va nàixer una elit privilegiada i corrupta. L’any de la guerra àrab-israelí, 1967, van esclatar vagues importants en les ciutats i en la industria petrolera.
En 1969 l’exèrcit va derrocar la monarquia i el coronel Gaddafi, amb 27 anys, va prendre les regnes de l’Estat presidint el Consell Militar Revolucionari. El nou govern exigeix la retirada de les bases militars angleses i nord-americanes; la banca és seminacionalitzada; mamprèn la reforma agrària; nacionalitza el petroli; millora considerablement la sanitat, l’educació i el benestar de les classes populars. Junt al líder egipci, Nasser, va encapçalar el lideratge del món àrab.
Aquestes mesures socialitzants el van posar en la diana dels EE. UU. i el va enfrontar amb els islamistes radicals d’on eixiria Al Qaeda. Els radicals intentaren assassinar-lo i EE. UU. va bombardejar Líbia, per ordre de Reagan, en 1986 amb l’argument de que finançava i entrenava terroristes.
Més tard, però, el Fondo Monetari Internacional (FMI) va fer recomanacions al govern libi i va supervisar el compliment de les mesures privatitzadores que suposaven un gir de 180 graus a la política econòmica i social de Gaddafi: privatització de la producció i distribució del petroli i estímul de la inversió estrangera. La privatització va ser una font de corrupció que va beneficiar especialment a la família de Gaddafi, i alguns buròcrates del voltant, i l’estímul de la inversió estrangera va fer que tot occident aplaudira les mesures i tancaren els ulls a la corrupció.
Com va passar en Tunísia i Egipte, les recomanacions del FMI, van provocar l’empobriment de les classes populars i de manera molt important a la classe treballadora. El règim va abandonar els interessos del poble i de la revolució i va tornar a vetllar, com havia fet la monarquia anterior a la revolució, pels interessos dels poderosos estrangers i els privilegiats locals.
La política econòmica del FMI ha induït la pujada de preus dels aliments i la supressió de subsidis públics que, en una situació de crisi mundial, ha provocat mobilitzacions populars i avalots que, com el Tunísia i Egipte, demanen el fi del règim, la eixida del dictador i la neteja dels privilegiats corruptes. Com estem veient les mesures del FMI estan resultant d’allò més revolucionàries. Allà on s’apliquen salten les classes populars. També en Europa estan implementant-se les recomanacions del FMI amb fort impacte negatiu en les classes populars, amb Grècia com botó de mostra, però no l’únic.
I mentres tant, des de la TV, els diaris i qualssevol mitjà de comunicació, continuen manipulant la realitat.
ResponElimina