Divideix i venceràs és una màxima tan antiga com la història de l’home. Per a ser forts sempre s’ha buscat la unió i s’ha condemnat la divisió de famílies, pobles, nacions... Però la postmodernitat potenciada pel neoliberalisme i la seu proposta de deconstrucció, de tot el que pot anar en contra dels seus privilegis de classe, s’ha proposat acabar amb els últims vestigis del que la lluita obrera havia aconseguit en els darrers dos-cents anys: la negociació col·lectiva.
Una vegada imposada la reforma laboral i la reforma de les pensions sense una resposta contundent per part dels perjudicats, els poderosos han vist que poden fer el que els done la gana sense por, i s’han llançat a eliminar el que, fins ara, havia sigut el principal obstacle per a tindre als treballadors totalment al seu servei, sense cap temor a que aquests exercisquen els drets que la Constitució i el minvat Estatut dels Treballadors els reconeix.
Apel·lant a la santa productivitat de les empreses s’ha colat la reforma de la negociació col·lectiva de la mà del conveni d’empresa en detriment dels convenis sectorials. Quina capacitat de negociació tenen els treballadors d’una petita empresa? Amb una legislació laboral que empara el dret a l’acomiadament a voluntat de l’empresari, qui es jugarà el treball defensant un conveni digne?
Hi ha molts, especialment joves, que pensaven que no podíem anar cap arrere, que la societat camina cap al progrés i cada vegada viurem millor. Però l’incipient estat de benestar del que gaudim ha estat aconseguit amb lluita constant, sense baixar la guàrdia, responent amb contundència als intents d’involució social mitjançant la unitat d’acció de una part important de la ciutadania. El treball i les condicions laborals i salarials són bàsiques per a poder seguir sent ciutadans i no tornar a la condició de súbdit. I la negociació col·lectiva sectorial és clau per mantindre la força de la unitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada