Al llarg de la nostra història s'han produït importants transformacions en el paisatge, un dels principals es va produir quan vam deixar de viure com a caçadors-recol·lectors i ens vam transformar en productors d'aliments. Des d'aleshores hem anat augmentant demogràficament, han augmentat cada vegada més les diferències socials i hem perdut el respecte per allò que abans també formava part de nosaltres, la natura.
Avui gran part de la població mundial viu a les ciutats i d'esquena al mar, la muntanya, l'horta... Les ciutats cada vegada són més grans, més inhumanes, més contaminades...
Els homes actuem com a déus, donem i llevem la vida, canviem els cursos dels rius, construïm enormes llacs artificials, entre altres barbaritats. Això sí, tot pel desenvolupament, paradigma que avui, a pesar de la gran maquinaria propagandística de l'imperi, cada vegada té menys sentit. Hem aconseguit nivells de destrucció de la Terra inimaginables fa tan sol 20 any enrere. Al mateix temps la vida dels homes i dones, en molts llocs del món, no té preu, la fam, els sicaris, els exercits, els mercenaris... els mata.
No estem aprofitant allò que pareix ser una gran sort que no torna a manifestar-se a milions d'anys llum al voltant de la xicoteta Terra, la vida.
El domini de l'economia capitalista està duent a l'extinció de milers d'espècies en la terra i pot ser que nosaltres formem part d'aquesta extinció en massa. No obstant això, no som conscients que tan sol aconseguirem desaparéixer com a espècie, perquè la vida allí on pot manifestar-se no l'elimina el seu Dèu, els diners.
A la ciutat de València hi ha una cosa molt significativa producte d'aquesta dèria, el riu Túria ja no passa pel seu curs natural, al mateix temps moltes de les zones humides com les llacunes, marjals han desaparegut. En la resta del nostre País creixen per les muntanyes uns molins que destrossen el paisatge, obrin camins on abans no hi havia, l'omplin de soroll i són un negoci més que tampoc ens ajudarà a viure millor. Aquest dos sonets son per a la Mare terra, un xicotet, molt xicotet, regal que li fa un ningú. I també per a tots vosaltres. Salut companys.
Riu Túria
A València tenim un riu ple de gent,
sense cabal d'aigua i moltíssims colors,
on l'afeblit rossinyol trenca amb el seu cant
l'enrenou de les màquines que ens ofeguen.
València ja no té artèries roges,
la ciutat es dessagna, han sigut tallades,
i la mar Mediterrània ja plora
la pèrdua d'un dels seus grans camarades.
A València el riu ja no té granotes,
les han substituïdes monstres de ferro
que també hi amenacen les garroferes.
A València al riu sols corren persones
mentre les tórtores fan niu als arbres
i els esquirols s'empassen els pinyons tendres.
Molins assassins
Molins assassins que no podeu enganyar-nos
i us moveu enlairats damunt de serralades.
Vosaltres feriu l'esguard de l'espai i del temps
que busca l'infinit de la serenitat.
Bellesa trencada del paisatge, fàstic.
Cop a l'ànima del majestuós Caroig.
Massís esplendorós mimat pels musulmans
i traït per la vanitat dels cristians.
Aspes que segueu el silenci de la vida
i ens robeu la claredat del sol quan s'amaga,
maleïdes sereu pels amants dels somnis.
Arbres metàl·lics que menegeu les branques
sense l'harmonia donada pel xaloc,
potser es creieu els senyors del nostre destí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada