Estem en el temps de sacrificis, principalment per a determinades classes socials, parlem del proletariat, classe treballadora i classe mitjana. El que és curiós és que ens hem de sacrificar per un sistema, el capitalista, que ens explota, margina, humilia, assassina, ens tortura, ens nega la Democràcia...Mentre, els altres, un u per cent, acumulen cada vegada més riquesa i ens imposen més sacrificis, més misèria, menys dignitat, més merda.
Al mateix ritme que ens empobrim perdem drets i la Democràcia és substituïda pel dictat del capital financer. De moment en som pocs, però ací estem, lluitant una vegada més contra aquells que atropellen la Democràcia, que ens xafen, que ens eliminen, que ens neguen la vida.
Nosaltres som els violents, ells bombardegen Líbia, Afganistan, Iraq. Nosaltres som els balafiadors, ells viuen en mansions amb jardí, viatgen amb limusina, juguen a la política. Nosaltres ens quedem sense casa, ells especulen amb la vivenda. Nosaltres som els que contaminem, ells arrasen l’Amazònia, destrossen el món i neguen el canvi climàtic. Nosaltres som ... hem de ser...
Una minoria molt reduïda està imposant el seu criteri. Fins ara el seu missatge, sacrificis o el caos, pareix que ha calat en molta gent i així ha passat a Catalunya. No obstant això, aquests arguments els anem escoltant ja fa molts anys i, sobre tot, des de l’inici o agreujament de la crisi, però el que és cert és que estem cada vegada pitjor. Ja hi ha veus, com la d’ Ignacio Ramonet, que des d’una posició socialdemòcrata es pregunten sobre aquesta situació “Què passarà quan els sacrificis no acaben amb la crisi”, perquè veuen que aquest no és el camí. Malauradament estem en una economia de consum i si ens foten el jornal, ens tiren al carrer, ens baixen les pensions... el consum queda seriosament tocat i s’entra en una roda que no té fi o si, el caos. Com dirien els de la teoria del caos “tot caos genera un ordre”. Nosaltres diguem ja hi ha prou de tanta mentida i tanta manipulació, que abans dels mercats estan les dones i els homes, que a aquestes altures tots sabem qui són els mercats.
A més a més, tota aquesta situació ve de la mà d’una colla de corruptes que també parlen en nom dels mercats i que són els que ens imposen els nomenats sacrificis. I per si fora poc a penes si paguen imposts. No acabe de veure-li la gràcia.
Altra qüestió és si el capitalisme va a ser capaç de superar aquesta crisi o no. Per al sociòleg alemany Ulrich Beck la resposta està molt clara, no. De moment està emmerdant més la situació i ens du cap a l’abisme tant econòmica com ecològicament. No hem de refundar Europa, si no la Democràcia i apartar del poder a una minoria malaltissa, usurera, alienada, que només creu en el déu dels diners. Hem de tornar el poder al poble, a l’altre noranta nou per cent. Hem de construir un món nou, sense explotació i saqueig sistemàtic de la Terra si volem viure en ella i en pau. L‘altre camí ja veieu on ens està duent. Com ja s’ha dit des d’ Escriure per no Callar cal superar el capitalisme, mestres tant agafem-nos amb força als nostres sentiments.
I et vull en temps infinit
Cau el dia en temps infinit
mentre la ment s’arrossega
per una rosada incerta
que brilla a la matinada.
La realitat de sobte
et penetra el cos, sospires
i te n’adones d’allò
que està lluny de la mà teva,
una immensa rosa roja
que agullona quan l’agafes.
L’amor immens de l’oceà
envolta totes les illes
perdudes en l’univers
dels sentiments arrelats.
T’he trobat en eixe mar,
una illa entre milers d’illes
i et vull en temps infinit.
He toquejat l’horitzó
Impossible, l’amor vast
que em rodeja tot el cos.
La vida té un gran sentit
lluny de la solitud nua.
El món s’engrandeix, batega,
respira profundament
i jo arreplegue l’alé
que ets tu una vegada més.
Els acomiadaments
no m’agraden, els odie,
neguen la presència
d’allò que no volem ser,
vivència maleïda.
S’apaguen les passions
i amb elles tota la força
dels que estan enamorats.
Nosaltres, tots dos, lluitem
contra eixe gran malefici.
Substituïm el temps mort
i el transformem infinit,
ens diluïm en l’espai,
latents, lluminosos, nus,
sense cap pressa de res.
Et vull i em vols, quina sort
més immensa ens acompanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada