divendres, 23 de desembre de 2011

Estem en el temps de resistir, pensar i imaginar


A un coneixement científic de la realitat s’arriba des de la informació, el pensament i la discussió dialèctica. Si analitzem la crisi, i per extensió altres assumptes que ens afecten,  des d’aquests plantejaments una cosa és certa, aquesta crisi i altres històries són producte de la mentida i l’engany. Els poderosos que controlen els mitjans de comunicació s’han donat molta pressa en difondre mentides, amagar dades, desterrar la imaginació, perseguir la cultura... amb l’objectiu que visquem en l’engany, que pensem que l’única estratègia possible per a eixir del merder en el que ens han posat és la seva. Però parteixen d’unes dades errònies i per tant el resultat comença a ser catastròfic per a ells, per a nosaltres i per a la nostra casa, la Mare Terra.

La ceguera és de tals dimensions que estem caient en un abisme econòmic, social i ecològic. Si no hi ha una informació correcta, les dades que dirigeixen el nostre pensament ens duen a camins sense cap eixida i tan sols podrem avançar si tinguem dades reals que ens permeten un anàlisi científic de la realitat.

Comence a sentir-me com un personatge que viu un deliri paranoic d’ algú i sé el seu final. En certa forma està passant el mateix que va passar en aquest país quan a la dictadura de Franco. El poder dominant d’aquell moment negava tota la realitat: tortura, presos polítics, homes i dones humiliats i humiliades, fam, repressió de la cultura i un llarg etc., fins al punt que es va produir una desconnexió entre el poble i el poder dictatorial. Aquesta desconnexió va portar la negació de qualsevol eslògan del règim, era prou que es diguera blanc per a saber tots que tot era negre i ben negre. Avui el poder econòmic nega la destrucció de l’estat de benestar, la discriminació de la dona, que tots som iguals, el canvi climàtic, l’eliminació de la Democràcia... igual que va passar abans la solució és un altra.   

Davant de tanta miopia cal imaginació, experimentar, no tindre por de discutir les coses, de trencar esquemes una i mil vegades, de buscar nous camins des de la confiança il·limitada en el ser humà. I ací està la qüestió que entenem per humà? Jo crec que els humans no ho som si no podem pensar i imaginar amb total llibertat, pensar i imaginar porta més pensament i més imaginació i per tant més humanitat. Quin drama més gran quan s’intenta minvar el poder creador de la dona i l’home amb frases tan tristes com: no, això no és possible, és utòpic... en quan l’única realitat certa és que no podem continuar així. Estem en el temps de resistir, pensar i imaginar, en el moment de crear un altra humanitat. Salut companyes i companys.
El Poeta Dissident

                                                                                      El mascarón llegaba a Wall street.
                                                                                                                        (........)
                                                                                                           El mascarón bailará  entre columnas de  sangre y de números
                                                                                                            entre huracanes de oro y gemidos de obreros parados
                                                                                                            que aullarán, noche oscura, por tu tiempo sin luces

                                                                                                                                                                 Federico García Lorca


Quants vaixells sense oceà
Alguna cosa em devora
les entranyes i no ets tu.
És l’odi incert, sangonera,
que m’esprem la vida plena.
Sol, no. Incomprès, tampoc, buit,
però molt fart de mentides
que no ens porten a cap lloc.
Només escoltem paraules
buides de significat
que es perden pels passadissos.

Quants somnis eliminats,
quantes vides esborrades,
quants vaixells sense oceà,
mariners sense vaixells
i xiquets sense cap mestre.
Quanta desídia inútil,
quant de lladre camuflat,
quanta vida corrompuda,
quanta insolidaritat,
quanta mort innecessària.

El monstre se’ns menja ràpid
i té moltíssima fam.
Cal neutralitzar la fera,
que devora mariners,
 beu aigua dels oceans
i es meneja corrompuda
entre els que són inhumans,
amb la  sensibilitat,
el pensament, l’alegria, 
amb la solidaritat.

Vull un altre món possible
sense dalles venjatives
que esclafen les nostres vides.
Vull la meva vida plena
al costat de la gent meva
que plora, somriu i batega.
Vull sentir el teu calor
en la pell, de matinada,
mentre ens acaronem
tot dos cara contra cara.

Naixem des d’un destí incert
que es perd en realitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...