La política com a negoci

Antoni Furió en “Història del País Valencià” parla de la formació de la classe dirigent burgesa valenciana que surt als anys trenta del segle XIX i es consolida als anys centrals del segle. Furió posa a Josep Campo, el que serà Marqués de Campo, com a paradigma d’aquesta generació de nous rics que ascendeixen social i econòmicament utilitzant la política. Josep Campo aprofita la seua preeminència política, com alcalde de València, per beneficiar-se personalment de les obres públiques que mamprenen: l’empedrat dels carrers, l’enllumenat, l’aigua potable, etc. Aquestes obres les adjudica a les seues empreses i les finança a través del seu banc. Els enormes beneficis els empra en la línia de ferrocarril entre el Grau de València i Xàtiva que aconsegueix mitjançant contactes polítics, i que més tard es prolonga fins Almansa per enllaçar-la amb la de Madrid. És elegit diputat a Corts i més tard nomenat senador vitalici. Trasllada la seua residència a Madrid i des d’allí controla la importació de tabac des de Cuba. El rei Alfons II li va concedir el títol de marqués.   

Aquesta manera de fer fortuna està molt arrelada al nostre Estat. En aquest país els diners públics, pagats majoritàriament pels imposts dels treballadors, han servit tradicionalment per omplir les butxaques d’espavilats desaprensius que creuen que l’erari està per a saquejar-lo. El polític com a servidor públic és rara avis.  La política és un mitjà per enriquir-se, com afirmava Zaplana. Són diners “sense amo” i amb escàs control a disposició dels balafiadors capritxosos o aprofitats. 

El sistema lax i l’escàs control de la despesa pública, especialment en ajuntaments i comunitat autònomes, facilita que hi haja un pont de les flors a València que és una sagnia sense trellat, que s’hagen pagat faroles d’enllumenat públic a quatre voltes el seu preu de mercat, que s’hagen autoritzat despeses com les de la depuradora de Pinedo o el pagament de quantitats exagerades al gendre del rei per ser qui és. 

El que falla és el sistema i el control inexistent o altament deficient dels comptes públics. Però també el convenciment, de qui comet aquests robatoris a tots els ciutadans, de que és “lo normal”, doncs creuen tindre dret a fer el que fan: aprofitar els diners públics en benefici privat.

Els imputats en el cas Gürtel, Brugal, Emarsa, Fabra; els milions d’euros “regalats” en la ciutat de les ciéncies, l’àgora, Terra Mítica; el saqueig de la CAM, Bancaixa i el Banc de València;  els forats de Canal 9, la visita del papa, Fòrmula1, Copa Amèrica’s, etc, etc, etc. són producte d’aquesta manera d’entendre la política com una forma de fer carrera dels professionals incompetents i dels empresaris sense escruplos acostumats a viure de l’Estat i dels diners públics. 

La democràcia és llibertat i igualtat però per aconseguir una democràcia real cal sotmetre a totes les institucions a controls que impedisquen arbitrarietats i balafiaments. Guanyar unes eleccions no ha de ser donar carta blanca al guanyador perquè faça el que li done la gana. El marqués de Campo podia fer-ho al segle XIX però al segle XXI... és una vergonya.