El diari "LAS PROVINCIAS " publicà el proppassat dia 23 de novembre un article d´opinió a càrrec del seu Cap d’Opinió, Pablo Salazar, que marcarà època. Feia molts anys (des de la “primavera de las Provincias”, que acabà el 1977), que no es publicava en aquest diari un article com aquest.
El fracàs del Banc de València
Va ser en l’etapa d’Eduardo Zaplana -que pareix tan llunyana però està molt present- quan es van encunyar els termes de «la terra de les oportunitats» per a referir-se a la Comunitat Valenciana com un lloc de negoci fàcil i d’enriquiment segur, i posteriorment el de «el poder valencià» per a gallejar d’una suposada influència a Madrid que posteriorment es traslladaria a la regió. S’iniciava així una època dominada per la grandiloqüència, pel missatge populista, el de som els millors, els números u en creixement, en turisme, en grans esdeveniments, en camps de golf (la majoria es van quedar en projectes), en parcs d’atraccions, en ciutats de la llum, de les ciències, de les llengües... El discurs va anar passant de mà en mà i va arribar al cim quan Francisco Camps va dir allò de que seríem els primers a eixir de la crisi... Fins en això lideraríem, quina felicitat. Ara la veritat és que continuem liderant, en nombre de parats o en deute de la Generalitat, per no parlar del percentatge de fracàs escolar o de l’increment del nombre de casos de sífilis. És veritat, sí, continuem estant al capdavant.
Quina pena, podíem haver construït un valencianisme distint, però preferim gastar el temps en el que millor sabem fer, focs d’artifici, llum i so espectacular durant uns minuts però que al cap d’uns segons s’esvaeix sense deixar empremta. Només fum. Ens perseguia la maledicció del 'meninfotisme', del em dóna tot igual, però vam voler superar el nostre històric handicap a colp de talonari, o, millor dit, de crèdit, quan no teníem possibilitat de tornar-ho. Una vegada més, el futbol exemplifica el que ocorre: mentre el València CF va treballar modestament, es va equiparar i fins va superar al Madrid i al Barça; quan va intentar competir en els despatxos, en els pressuposts i en projectes megalomaníacs, es va arruïnar.
Això de l’enemic exterior ja no ens val. El perill català s’esvaeix. Ni a Mas, ni a Eliseu, ni a Carod-Rovira els podem tirar les culpes del Banc de València, de la CAM, de Bancaixa, ni tampoc les de Gürtel, Brugal o la depuradora de Pinedo. Hauríem de fer-nos-ho mirar, hauríem de tindre la suficient capacitat d’autocrítica per a poder començar de zero i no tornar a cometre en un futur els mateixos errors. El fracàs del Banc de València és, per descomptat, el dels seus gestors i el dels polítics que els van nomenar, un fracàs perpetrat en els últims vint anys. Però ho és també de la societat valenciana, d’una societat civil desestructurada i d’una burgesia valenciana que ara plora el que no va saber defendre.
Font: Las Provincias
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada