divendres, 4 de febrer de 2011

Poesia dissident: Impotència? sí, però molta esperança.

Que estem en el final d'un procés històric es evident, que les coses estan canviant no es pot  negar. Que encara no sabem cap a on anem, també és cert. Però que la realitat és palés tampoc ningú ho pot amagar, encara que hi ha un exercit de desinformadors i polítics als que se’ls paga o pagarà molt bé la seva tasca a favor de la iniciativa privada i la destrossa de tot allò que és públic.

Que el sistema capitalista està tocat, a hores d'ara no crec que cap home o dona en la terra ho pose en dubte. Que no cal refundar-lo, almenys per a la classe treballadora deuria ser evident, des que ha petat aquesta crisi no hi ha cap moviment que no haja acabat fotent-nos més, l'última prova la tenim  al voltant de les pensions i la reforma laboral. Totes les estratègies, fins ara, han anat orientades per a mantindre els privilegis del poder imperial,  incloent un procés de socialització de les pèrdues amb retalls socials i precarització de les condicions laborals i la destrossa de la democràcia; son els mercats els que imposen, els governs els que obeïxen i nosaltres els que patim. Per això no entenc molt la sensibilitat democràtica que els governs occidentals manifesten ara cap al procés històric que està vivint el món àrab. Qué volen una democràcia com aquesta dominada pels mercats i el FMI?     

Que la retallada dels drets socials està destrossant l'Estat de Benestar, crec que tampoc es pot posar en dubte. Que avui l'individualisme i el “salve's qui puga” és el paradigma dominant, lamentablement és real. Però que el futur més enllà del capitalisme existeix i depén de nosaltres, és una cosa que haurà d'anar entrant en al ment dels ciutadans. I com diu el poeta Marcos Ana al futur no poden anar sols.

Que açò encara no s'ha acabat prompte ho veurem, perquè la seva enveja és molt difícil de saciar.  Que pels actes coneixerem a la gent, ja ho estem veient.

 El sistema està esgotat, les seves contradiccions estan emportant-nos cap a un futur incert. La societat de consum és fum en una gran tempesta i la foguera s'està apagant. En aquest escenari hi haurà impotència, derrotes, traïcions i molta merda, però hi ha molta gent que sap que altra realitat és possible, imprescindible, necessària per a la Terra i per als seus marginats, i que eixa realitat no serà capitalista, per això cal lluitar, per això hem de tornar a imaginar.

Aquest dos sonets van dedicats a tots el marginats de la terra, als benestants no els fa falta, que continuen pensant  com fotre als altres i com amuntegar més diners, però que sàpien que el futur és nostre dels que volem canviar aquest món injust i ple de fem, perquè hi ha una humanitat i món habitable més enllà del capitalisme.

El poeta dissident
 
Impotència
Amb la mateixa força que jo desitge
continuar vivint, necessite sentir
una altra realitat possible i clara.
Amb la necessitat amb la que respire

necessite sentir altra vegada el sol,
el seu caliu en la meva ànima fotuda
i farta de solitud acompanyada.
Amb el fàstic que em provoca la derrota

necessite sentir una victòria.
Amb la certesa de que tindrem un futur
intente erigir-lo des de la resposta.

Amb la ira que em provoca la impotència
necessite esborrar-la de la paraula,
necessite deslligar-la de la Terra.


Traïció
Voldria treure de l’interior del cos
allò que està cremant-me  l’anima morta,
allò que m’oprimeix la meva ment fera.
El cor, fortament tocat, tremola fàstic

pel dol que suporta la meva gran pena.
Derrotat per la traïció dels nostres
respire amb la dificultat que m’imposa
la ira. Abatut, les llàgrimes busquen

camí per les galtes cansades, molt aspres.
Domats i doblegats els vastos estrategs,
tornen les aclamacions escalfades

per la falsedat dels que les pronuncien.
Assoles? No, rodejat per milers d’homes
 i dones que comencen a retrobar-se.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...