dijous, 17 de febrer de 2011

A l’esquerra, la convergència dels ciutadans i les ciutadanes

PÚBLICO 17-02-2011
JUAN TORRES LÓPEZ (Catedràtic d’Economia), CARLOS MARTÍNEZ GARCÍA (Sociòleg), ARMANDO FERNÁNDEZ STEINKO (Politòleg)

La crisi financera de 2008 marca un abans i un després en la vida de la majoria dels ciutadans i ciutadanes occidentals i dels espanyols en particular. Molts dels drets socials que tant havia costat aconseguir i que partien de consensos bàsics i constituents nascuts dels acords socials de la postguerra a Europa o de la Constitució de 1978, en el nostre cas, estan sent incomplits pels poders públics.

La raó és coneguda. Els governs de centredreta i centreesquerra han impedit que els responsables de la crisi, els bancs privats i les grans fortunes, paguen les seues conseqüències. No han pogut o volgut posar fi a les causes que l’han provocat regulant d’una manera més justa, redistributiva i eficaç els mercats financers ni s’han atrevit a sotmetre el poder de les finances als interessos generals. Les conseqüències són variades i greus. En compte de donar eixida a la crisi, s’assenten les bases per a la generació de noves i més greus pertorbacions econòmiques en un breu termini, mentre es debilita l’estat social que amb tants sacrificis van portar al nostre país els que van lluitar per la democràcia. En deixar que les finances imposen la seua lògica econòmica i la seua voluntat a la ciutadania, es paralitza l’economia i s’esquerda la democràcia. En limitar-se a salvar la banca privada i a deixar que impose novament les seues decisions al conjunt de la societat, s’incrementa la desigualtat i la desconfiança en la política.

En arribar al govern Rodríguez Zapatero, el conseller delegat del Banc de Santander i ara convicte per intent d’estafa, Alfredo Sanz, formulava clarament la demanda dels sectors oligàrquics del país: "cal desmantellar l’estat de benestar". La crisi provocada per les oligarquies financeres ha conduït per ara a l’augment del seu poder, mentre incrementen els seus beneficis econòmics i depauperen a la societat. Açò els permet dur a terme el seu projecte sense haver de botar per a això a l’arena política perquè un govern socialdemòcrata, radicalment divorciat de les seues bases i dels seus ideals, s’ocupa del desmantellament de l’estat del benestar amb l’argument que açò simplement ho imposen els mercats.

Enfront d’açò, la ciutadania es troba perplexa i frustrada, saciada dels discursos polítics que mai tradueixen a fets les seues promeses electorals. Els votants i afiliats socialistes es debaten entre mirar a un altre costat al no sentir-se identificats amb el seu govern, i recolzar siga el que siga per temor que "vinga la dreta". A l’esquerra del PSOE s’aprecien intents d’avançar en processos d’obertura i convergència, encara que les forces estan debilitades víctimes d’errors propis, d’una desmobilització social persistent o de la impossibilitat de fer-se sentir en un sistema polític dissenyat per a donar recer a un bipartidisme de facto.

En aqueixa situació, als sindicats se’ls ha assignat injustament la tasca titànica d’enfrontar-se al conglomerat d’interessos financers que han aconseguit imposar aquestes polítiques. Pot considerar-se que han comés un error subscrivint un acord sobre pensions que suposa un pas arrere, un retall de drets i el reconeixement d’una derrota. Però no es pot ignorar que han hagut d’actuar sense a penes cobertura política i amb un suport social insuficient. A més, com a sindicats, no poden i no han d’actuar com el que no són, com una referència política alternativa. Correspon a tots els ciutadans defendre l’estat social i de dret, i mobilitzar-se per a això.

Molts i moltes creiem no obstant això que darrere d’aquest panorama desolador hi ha un poder ciutadà latent disposat a no deixar-se portar pel desànim, que no vol continuar sent un espectador passiu de les estafes, els enganys bancaris, la destrucció del teixit productiu, la injustícia fiscal i els privilegis d’una minoria. Molts ciutadans i ciutadanes es neguen a creure que l’única solució als mals socials siga satisfer sempre i cada vegada més els interessos dels sectors més privilegiats de la societat. Amb aqueixa convicció, un grup ja nombrós de persones, procedents de totes les sensibilitats de l’esquerra ens hem autoconvocat per a estretir el nostre acord, per a posar en comú el que ens uneix i començar a actuar promovent altres respostes i alternatives als problemes de la nostra societat. El nostre objectiu és trobar fórmules perquè la participació i l’acció política s’inserisquen amb naturalitat en la vida dels ciutadans i ciutadanes, per a generar capacitat de transformació real, perquè la discussió i l’acció es convertisquen en font d’aprenentatge col·lectiu i de fraternitat.

Proposem iniciar un procés de convergència ciutadana al voltant d’una xarxa capil·lar de meses de trobada cívica. Volem que en tots els barris, pobles, centres d’estudi i de treball hi haja, almenys, un nucli d’homes i dones organitzats, que han decidit aparcar les seues diferències polítiques per a enfrontar-se al retall de drets socials. El primer pas el donarem en la trobada convocada per al pròxim 19 de febrer en l’Auditori Marcelino Camacho (Carrer Lope de Vega 40, Madrid) a les 11:00 del matí. Allí està invitada qualsevol persona que ame la justícia i que, sumant-se a aquest procés, desitge dir que no al que ocorre en la nostra societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...