4 Febrer 2011
Una de les respostes que l’Estat espanyol –tant central com autonòmic– ha donat a la crisi financera i econòmica ha sigut la reducció de la despesa pública, incloent-hi la social i sanitaria. L’última versió d’aquesta resposta han sigut les propostes del nou Govern de la Generalitat de Catalunya, que està proposant retalls molt accentuats de la despesa pública sanitària amb l’argument que es gasta massa en la sanitat pública, amb una despesa molt per damunt del que l’economia del país permet.
Tal argumentació, no obstant això, no se sosté a la llum de les dades existents. Espanya és un dels països de la UE-15 (el grup de països de nivell de desenvolupament econòmic semblant al nostre) que es gasta menys per habitant en sanitat pública. Espanya es gasta només 1.673 euros estandarditzats (és a dir, que permeten comparar la capacitat de compra de l’euro en uns quants països amb distint nivell de vida), i Catalunya, 1.677 euros, molt menys que la mitjana de la UE-15 (2.103). El sector sanitari a Espanya i a Catalunya està poc finançat i, per tant, poc desenvolupat. Només el 4,1% de la població adulta treballa en el sector sanitari a Espanya, un dels més baixos de la UE-15 (6,6%).
La conscienciació d’aquest enorme retard explica que el govern tripartit que va governar la Generalitat des de 2003 incrementara substancialment a Catalunya tal despesa, reduint-se les diferències de la despesa pública sanitària per capita de Catalunya amb la mitjana de la UE-15. Però a pesar d’això, Catalunya, junt amb Espanya, continua a la cua de la UE-15 en despesa sanitària pública. En realitat, el creixement de la despesa sanitària com a mitjana per a tota Espanya va ser en els últims deu anys només del 2,7% per any, comparat amb un 4,1% en la mitjana de l’OCDE. És més, gran part del creixement de la despesa sanitària a Espanya ha sigut en el sector privat. Espanya és un dels països en què la població paga més per serveis sanitaris privats, i això com a conseqüència del subdesenvolupament del sector públic. És una característica previsible que, a menor despesa pública en un país, major és la seua despesa privada. La primera determina la segona cosa. D’ací que siga fàcil predir que el descens de la despesa pública que està ocorrent implicarà un augment de la despesa privada, en benefici de les companyies d'assegurances sanitari privat, que es beneficien de les insuficiències del sector sanitari públic, resultat de l'escassa despesa pública.
No és casualitat que les veus que recolzen la reducció de la despesa pública també demanen una desgravació de l’assegurança privada. Un argument perenne que utilitzen els que afavoreixen la privatització de la sanitat és precisament lloar l’existència del sector privat, sense el qual –assenyalen tals autors– la sanitat pública col·lapsaria. L’altra alternativa, que no es considera, seria augmentar la despesa sanitària a fi de convergir amb el dels països de la UE-15 del mateix desenvolupament econòmic nostre; i, amb això, el sector públic milloraria considerablement.
La qual cosa em porta al segon error que sostenen les polítiques d’austeritat. S’assenyala que Espanya i les seues comunitats autònomes no es poden gastar més en sanitat pública, la qual cosa és clarament incorrecte. Espanya té el PIB per capita equivalent al 94% del PIB de la mitjana dels països de la UE-15. I en canvi, la despesa sanitària per capita és només del 79,5% de la mitjana. Si fora el 94%, Espanya es gastaria 13.700 milions d’euros més dels que es gasta en sanitat. Un tant igual ocorre a Catalunya. El PIB per capita de Catalunya és el 117% de la mitjana de la UE-15, mentre que la despesa sanitària és només el 79,7% de la mitjana. Si fora el 117%, ens gastaríem 783 euros estandarditzats per capita més del que ens gastem. No és cert, per tant, que no tinguem els recursos. Ni Espanya ni Catalunya són pobres. El que ocorre és que l’Estat, ni el central ni l’autonòmic, arreplega tals fons.
I ací està l’origen del problema. Els ingressos a l’Estat (en la seua totalitat, és a dir, central, autonòmic i local) són dels més baixos de la UE-15. En 2007 van ser només del 41,1% del PIB, comparat amb el 45,5% en la zona euro. Aquest percentatge ha caigut en picat a Espanya, abaixant al 34,5% del PIB, lluny del més baix de l’eurozona (44,4%) i de tota la UE (44%). Espanya no sols té el percentatge més baix, sinó que és el que ha baixat més espectacularment.
L’explicació d’aquest fet és fàcil de veure, i és que la càrrega impositiva a Espanya ha depés sempre, exageradament, de les rendes del treball. I quan aquestes descendeixen, en part com resultat de l’elevat desocupació, i en part pel descens de les rendes del treball com a percentatge de la renda nacional, els ingressos a l’Estat cauen en picat. En altres països, les rendes del capital i les rendes dels grups més benestants contribueixen més al fisc que a Espanya, on, a més, el frau fiscal és enorme. I ací està el problema, en aquest enorme poder de classe que també explica que la reducció del dèficit de l’Estat s’estiga fent a base de reduir la despesa pública (incloent-hi la sanitària), en compte d’augmentar la progressivitat fiscal. Un treballador de la manufactura a Espanya paga en imposts el 74% del que paga el seu homòleg a Suècia. Un empresari, no obstant això, paga només un 38% del seu homòleg suec.
Durant tots aquests anys, des de 1996 a 2008, els governs del PP, primer, i PSOE, després, els dos en col·laboració amb CiU, han anat retallant els imposts i augmentant la seua regressivitat creant un buit en els comptes, la qual cosa va suposar un elevat dèficit estructural de l’Estat. I ara estan demanant austeritat, debilitant serveis d’especial importància per a les classes populars, a fi d’evitar el que s’hauria d’haver fet des de fa temps: la reforma fiscal progressista a Espanya, incloent-hi a Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada