Als anys vuitanta, quan ens van admetre a Europa, estàvem rodejats per països pròspers, amb sindicats forts, uns estats de benestar consolidats i un futur que semblava de progrés social, acollidor, dirigit en gran part per polítics socialdemòcrates que implementaven polítiques socialdemòcrates.
Les coses ja estaven canviant però. En 1986, el mateix any que ens admeten en la Unió Europea, assassinen al primer ministres suec Olof Palme, un referent de l’Europa social. Margaret Thatcher, que governava des de 1979, venç en el pols que manté amb els sindicats durant 1984; les, fins aleshores, totpoderoses Trade Unions van fer fallida i el neoliberalisme thatcherià, sense els entrebancs de les organitzacions obreres, va començar els retalls socials.
La implosió de la Unió Soviètica, i la caiguda del mur de Berlín de 1989, va ser el colp de gràcia, l’empenta definitiva que esperava el capital financer per anar a per totes, lliure ja de l’amenaça bolxevic. El Tractat de Maastricht, signat en 1992, imposa una Europa del capital front a una desarborada Europa dels ciutadans. Havíem arribat tard. La diferència abismal que hi havia entre la Europa del benestar i l’Espanya postfranquista no ens va deixar veure que la Europa en la que entravem ja no era la que somiàvem.
Després d’uns quants anys d’orgia econòmica, que amagava pèrdues considerables de drets laborals, la crisi provocada pel capital financer ha demostrat qui mana en el món del segle XXI. Si algú havia cregut que el món podia ser més just i equitatiu, que la democràcia i la llibertat anirien fent-se grans i poderoses en tot el món, ha de rendir-se a l’evidència i admetre que no és així.
La Europa del 2011 està en mans de governants neoliberals i, els pocs països que no controlen directament, els controlen mitjançant els socioliberals, és a dir, els socialdemòcrates que apliquen polítiques liberals. El pensament únic ha triomfat i, conseqüentment, la praxis única també. El capital ens ha fet endeutar-nos per a que treballem més per a pagar-li el deute. Com fan les màfies amb els immigrants.
Hem arribat tard a Europa. Però el que hi ha de bo en tot açò (no cal perdre l’esperança) és que el sistema necessita mantindre la democràcia formal per a ser creïble i mentre es puga votar podrà canviar-se els governants. I si els governants traeixen el seu compromís programàtic sempre queda tornar a les lluites del segle passat. Tenim tradició i sabem com fer-ho. Només cal superar la manipulació informativa i tornar a tindre consciència de qui som i de què som.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada