Julio Anguita va renunciar per escrit a la paga de pensió màxima vitalícia a la que tenia dret com ex parlamentari, argumentant que "amb la pensió que li corresponia com a mestre en tenia prou".
De: Lucas León Simón
Quan José María Aznar i Felipe González ens dicten al comú dels ciutadans una lliçó d’indecència i insolidaritat, quan ens assabentem que María Dolores de Cospedal guanya a l’any 241.000 € amb el cobrament de tres sous públics, quan sabem que el president de la Diputació de Castelló no té mes remei que declarar un patrimoni de 3,9 milions d’euros quan fa cinc anys no en declarava cap, ens assabentem de manera totalment accidental, que s’ha sabut que fa set anys, Julio Anguita va renunciar per escrit a la paga de pensió màxima vitalícia a la que tenia dret com ex parlamentari, argumentant que "amb la pensió que li corresponia com a mestre tenia prou". Geni i figura. Julio Anguita ve a demostrar-nos que la dita populista de "tots els polítics són iguals" no es verifica, almenys en la seua totalitat. Que hi ha distintes formes de ser i d'estar en la política, d’entendre els compromisos ètics i exemplaritzants d’un càrrec públic i que l’erosió que afecta nostra la moral pública té un fre.
De: Lucas León Simón
Quan José María Aznar i Felipe González ens dicten al comú dels ciutadans una lliçó d’indecència i insolidaritat, quan ens assabentem que María Dolores de Cospedal guanya a l’any 241.000 € amb el cobrament de tres sous públics, quan sabem que el president de la Diputació de Castelló no té mes remei que declarar un patrimoni de 3,9 milions d’euros quan fa cinc anys no en declarava cap, ens assabentem de manera totalment accidental, que s’ha sabut que fa set anys, Julio Anguita va renunciar per escrit a la paga de pensió màxima vitalícia a la que tenia dret com ex parlamentari, argumentant que "amb la pensió que li corresponia com a mestre tenia prou". Geni i figura. Julio Anguita ve a demostrar-nos que la dita populista de "tots els polítics són iguals" no es verifica, almenys en la seua totalitat. Que hi ha distintes formes de ser i d'estar en la política, d’entendre els compromisos ètics i exemplaritzants d’un càrrec públic i que l’erosió que afecta nostra la moral pública té un fre.
No tot és poder i diners. Tinc la fortuna de ser amic personal i haver sigut d’un equip de govern de Julio. Conec la sobrietat espartana del seu esperit. Sé que en poques persones es verifica una major conseqüència entre el que diu i pensa i la seu forma de vida. Mai havia acabat d’entendre per què considera un punt de felicitat dormir la sesta a l’estiu sobre una manta estesa en el sòl, ni per què la seua major consideració del luxe i de l’oci és jugar una partida de dòmino a poqueta nit, quan està de vacances. En aquesta dura mitologia del capitalisme, Julio juga contracorrent. I el seu compromís amb sí mateix i amb la societat, guanya.
Julio Anguita fa seu el lema de Ghandi de "viure senzillament, perquè els altres puguen, senzillament, viure". I des de la seua antisimetria amb el polític a l’ús ens aporta solucions als nostres greus problemes amb l’ètica i l’estètica del càrrec públic.
Mestre vocacional, trasllada la pedagogia a qualsevol escenari, i quan l’acció política diària, crema i unta, Julio la vol convertir en lliçó a xicoteta i gran escala.
Julio Anguita fa seu el lema de Ghandi de "viure senzillament, perquè els altres puguen, senzillament, viure". I des de la seua antisimetria amb el polític a l’ús ens aporta solucions als nostres greus problemes amb l’ètica i l’estètica del càrrec públic.
Mestre vocacional, trasllada la pedagogia a qualsevol escenari, i quan l’acció política diària, crema i unta, Julio la vol convertir en lliçó a xicoteta i gran escala.
Els ideòlegs i profetes de la modernitat, reunits al voltant d’un gran mitjà informatiu nacional, van pensar que l'invalidaven per a la política quan van encunyar allò de "honrat però desfasat". La seua empremta va arribar fins al Parlament en veu d’algun replicant "modern”. Beneït desfasament!
És a dir, exemptes de les jactancioses modernitats dels polítics pendents de la dieta, la nòmina i el futur càrrec en el Consell d’Administració de qualsevol sucursal del Gran Capital, Julio Anguita, sense contar-ho a ningú, i molt menys a estos sistemes mediàtics que encobrisquen la vulgaritat i el populisme, li havia donat un sobirà puntelló en el cul al sistema. Fiqueu-se la degradant paga vitalícia on us càpiga!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada