Caca, culo, pedo, pis

Assistim des de fa temps a la transformació de gent que pareixia cabal, centrada, que parlava argumentant, dient el que calia sense paraules grosses, en gent grollera, que només obri la boca per insultar i per dir impertinències sense trellat.

Mireu si no a Fernando Savater, a qui el nacionalisme espanyolista li va ennuvolar l’enteniment, que acaba d’afirmar que li agraeix a ETA haver-li donat 15 o 20 anys més de diversió. "Gracias al terrorismo he podido mantenerme un poco vivo, activo y metido en política, haciendo actividades de joven" deia el famós filòsof mentre qualificava d’esquerra “lerda” a qui no comparteix el seu parer. Savater ha canviat els raonaments d’abans per l’insult, el sarcasme i la grolleria actuals.

Altre Fernando, Sánchez-Dragó, busca que se parle d’ell encara que siga malament. Sempre ha volgut ser original i ha resultat esperpèntic. La pobra qualitat literària dels seus llibres l’ha volgut compensar arrimant-se a l’arbre que més ombra feia i amb declaracions escandaloses per fer soroll i cridar l’atenció. La última va ser publicar en un llibre que havia mantingut sexe amb dos menors en Japó. Vertaderament patètic, a banda de fastigós i delictiu.

Sánchez-Dragó en realitat no ha canviat, s’ha limitat a pujar el nivell de decibels dels seus escàndols; igual que el coautor del llibre retirat pels llibrers per l’escàndol pedòfil, Albert Boadella, altre representant de la “cultura” que ha perdut el nord; continua sent un provocador però, des de que ha trobat a Madrid els majors defensors del nacionalisme català (segons declaracions seues al ABC), sols provoca indiferència en la ciutadania quan no fàstic per l’afany d’ensabonar als poderosos.

Malgrat la llarga col·lecció “d’intel·lectuals “ que han substituït la intel·ligència per la grolleria, potser Arturo Pérez-Reverte siga el més descordat. Ataca sense trellat però sempre a gent progressista. Parla com els déus de l’Olimp, aquells que treien el tors entre els núvols i sentenciaven als pobres humans des de la impunitat de les altures i el poder de la divinitat, amb una veu que feia tremolar terra i mar.

El recurs que utilitza per a que ressone la seua veu és acompanyar-la de paraules malsonants. Igual que els xiquets que per provocar diuen “caca, culo, pedo, pis”, a Pérez-Reverte se li ompli la boca de “mierda, cojones, imbéciles i gilipollas”, dirigides sempre, això sí, contra el populatxo, mai contra els poderosos que li proporcionen bons guanys.

Aquesta colla d’impresentables, i molts altres de la mateixa casta, tenen en comú les formes bastes, els mitjans que fan eco de les seues ocurrències i el món que defensen, compost per les tradicions de l’Espanya més rància, el masclisme, el immobilisme, i la prepotència de la classe que els acull i alimenta.

Anar en contra de tot el que ha fet que les societats prosperen, que siguen més justes i humanes, fent-ho de la manera més barroera i vulgar amb la pretensió de ser originals i els més “guays”, ha de ser cosa de la postmodernitat que els obnubila.

Al Azraq