divendres, 25 de febrer de 2011

Poesia dissident: La ment, les mans...


El sentiment, la passió, l’estima són la força que ens ha acompanyat al llarg de tota la nostra existència com a espècie. Expressar la nostra sensibilitat per mitjà de l’art és una de les característiques que ens diferència d’altres espècies d’homínids i dels primats més pròxims a nosaltres des del punt de vista genètic. No obstant això, manifestar en públic la sensibilitat no sempre ha estat o està ben vist. En la societat que ens ha tocat viure expressar la sensibilitat, a no ser que siga de manera frívola, pot dur-te un fum de problemes. Estem en el temps dels homes que no ploren, d’una societat que perd la seva identitat i actua d’acord amb interessos que li són aliens. 

El poder, més camaleònic que mai, diu que ens respecta i tot ho fa pel bé nostre, per això els caracteritza la seva tolerància, les ganes que tenen d’ informar-nos de la realitat, del desig democràtic que els envolta, de la seva solidaritat... i així podríem continuar fins a l’infinit. Bé, front a tot açò, tenim dos armes molt fortes que ells també utilitzen: la ment i les mans. Tan sol hi ha una diferència nosaltres les utilitzem per a crear, per a construir un món millor i sostenible. Ells les utilitzen per a encadenar-nos a la ignorància, per a esclafar tot tipus de dissidència, per a continuar el seu negoci, entre altres coses.
El poeta dissident

La ment
No tan lluny del que, pense per tant existeix,
em trobe en un espai immens, sense cap límit,
que em permet viatjar mes enllà del passat
i del present, que m’obri i em projecta on no sé.

Construeixes, provoques, arrisques i vius
les meves sensacions, també les plores.
Vius amb mi i jo no puc deixar de ser tu, tu,
i per això t’ha trobat i tu m’has trobat.

No podem deixar de viure tots dos molt junts.
El nostre destí és el mateix, la meva mort
és la teva, el meu delit és el teu, vius, visc.

Si et perd em quedaré sol, cap realitat
sentiré més enllà del no-res, de la nit,
del buit. Espere que estigues sempre ahí.

Les mans
Aspres com la terra, suaus com una flor
sempre esteu lligades a la creació,
sempre esteu dispostes a modelar la por,
 la mort, la vida, les penes, l’emoció.

De vosaltres naixen carícies del cor,
canons, poemes, estima, destrucció.
Sou resposta a l’evolució de l’amor,
enemigues de la descomposició.

Agafades al braç sou la porta del món
al meu interior, sou l’ultima expressió
que germina i creix en la ment diàfana.

Agafareu la corbella l’últim segon,
perquè no torne la desesperació
que penetra per l’existència ufana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...