Jo treballe en un organisme de la Generalitat Valenciana. Allí, no vaig a posar més noms, treballen al voltant de vuitanta persones. De tots els treballadors tan sol uns cinc o sis són fixos, la resta som carn de canó.
Hi han situacions laborals de tots els colors. Alguns som funcionaris interins almenys des de fa 14 anys, també estem els contractats laborals, no fixos clar, que hem superat els 2 fins als 10, 11... anys treballats, la qual cosa és totalment il·legal. Els autònoms som el cos més nombrós, treballem en el mateix centre i fem les mateixes hores que la resta del personal, per tant som el que es diu falsos autònoms. Aquesta és la política laboral que du a terme la Generalitat Valenciana, una política plena d’il·legalitats que ens porta a una contínua inseguretat i ens permet viure, segons ells, en total llibertat. Si aquest comportament el té l’administració, què està passant en les fàbriques dels empresaris més demòcrates de tot Europa?.
Fa no-res el govern central de l’estat espanyol, d’orientació social liberal, ens ha fet una reforma laboral que permet eliminar-nos d’aquesta institució per una indemnització, si cal, molt barata. Per als que quedem en peu, gràcies a la reforma del sistema de pensions, tindrem un vellesa de merda.
Bé, arribat aquest punt, digueu-me on està la part bonica del sistema capitalista en el que visc. Tan sol he parlat de la realitat laboral, no he dit si tinc o no una hipoteca, si la meva companya treballa o no, si els meus fills estudien o no en un barracó, si la ciutat en la que visc està plena de merda... Sé que queda molt per fer, a la vaga general tan sol vam anar dues persones, la resta pareixia que estava molt contenta o encara no estava disposta a posar de manifest la seva ràbia. El temps ja parlarà.
Aquets dos sonets van dedicats a tots els anticapitalistes del món que lluiten per un altra realitat més humana i sostenible. En un dels poemes em pregunte on està el límit, fins a quan aguantarem totes aquestes humiliacions. Jo ja n’estic fart.
El poeta dissident
Dilluns
La realitat em colpeja fort al cap
i tot se me’n va cap avall, molt avall.
No te res cap sentit, tan sol que jo ací estic
i la gran tempesta s’apropa ràpida cap a mi.
Camine molt poc convençut de bon matí,
el quitrà se m’apega, els semàfors criden,
fum, soroll, cotxes, persones anònimes.
Qué faig aquí? Molt poca cosa, resistir.
Quan passe el llindar veig les mateixes cares.
La força del costum travessa tot el cos,
però he de reaccionar, jo sóc molt fort.
De sobte l’ànim penetra per la porta,
ja tot és diferent, ja tots són diferents.
La jornada passa i també la desgana.
El límit
Fins ací hem arribat, jo no sé vosaltres,
però jo ja estic bastant fart de tot açò.
Qué fer? Tinc moltes raons acumulades
i moltes ombres que fugen de la raó.
Veig límits que ens projecten cap als abismes
de l’abús, del no-res, de la conversió,
i fuig de totes les llàgrimes perdudes
que justifiquen la total submissió.
Per què permetem la realitat buida
dels que no tenen ni cor, ni nom, ni grandor?
Perquè ens esclafen, sempre ens han fet el mateix.
Encontrem la dignitat encadenada
entre les llums i les ombres de la tardor.
Trenquem el límit submís que tant ens fereix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada