divendres, 14 de gener de 2011

Poesia dissident: Nosaltres, ells, tu i jo

 La pervivència del sistema capitalista en el que vivim es nodreix principalment de la marginació de la classe treballadora en tot el procés de producció. Al mateix temps el sistema intenta incrementar descaradament l'èmfasi en la possessió de les coses i en un consumisme malaltís; si bé, el capitalisme financer encara en vol més i ha optat per destrossar el que es diu l’estat del benestar.

Malauradament tot açò es tradueix en un creixement desbocat de l'interés  de u mateix a costa de la solidaritat amb els altres. Aquest individualisme ens porta a considerar als altres com a enemics dintre d'una competitivitat sense límits. Però hem de ser conscients que per molt autèntics i únics que ens creiem ser el nostre futur depén principalment de la resposta col·lectiva.    
Davant d'aquesta situació es lícit que la classe treballadora lluite per una societat que permeta el ple desenvolupament del ser humà, una societat que permeta a cadascú desenvolupar el seu potencial. I tot açò gràcies a l' activitat de tots els sers humans i no com a regal dels poderosos. Part d’aquestes contradiccions he intentat arreplegar-les en aquests sonets.   
                                    
El poeta dissident
Endins
La meva ment és sempre contradicció
entre el jo i el tots, entre el plaer i el patiment,
entre fidelitat i la traïció,
entre la meva afirmació i el negament,

entre la vida i la vostra destrucció,
però mai busco cap creença o pensament
que es nodrisca en l’enveja d’explotació,
que porte a qualsevol esser al cansament

de viure quedant encara tant per viure,
que transforme als homes lliures en màquines
sense cap sentiment, sense cap somriure.

Jo busco en el meu endins el meu esperit lliure
i intento defugir de totes les penes
que m’enfonsen en el meu conviure.

Nosaltres, ells, tu i jo
Tu i jo no deixem de ser eixe nosaltres
i el nosaltres arreplega tot el que som.
Solitaris som poca cosa, quasi res,
solidaris som forts com el poderós om

que creix en les entranyes de les muntanyes.
Tots junts podem crear grans coses sense nom
que bandegen la misèria entre els homes
i les dones,  d’eixe tots que som vosaltres,

nosaltres, ells, tu i jo. Tots junts som més humans,
més iguals, en una immensitat de mans
que s’empenyen en construir una nova

realitat, en la que cresquen  tots els grans
somnis, no per caritat dels guardians
sinó per l’anhel  del conjunt que es renova.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...