No deixaran canya dreta

Quan el partit socialista va guanyar les eleccions en el 1982 Alfonso Guerra va dir  “Vamos a poner a España que no la va a conocer ni la madre que la parió”. Era el que demanava un poble de súbdits farts de lligasses, de misèria, de mediocritat, de falta de llibertat, de drets ciutadans, laborals i polítics.

El partit socialista va encarrilar l’empenta popular  cap a reformes que, junt a l’ajuda econòmica europea, va fer d’Espanya un estat de ciutadans lliures, amb drets i amb un medi social que afavoria el desenvolupament de les capacitats dels individus. Així em arribat a tindre una joventut preparada, al nivell dels millors països europeus, en molts camps de la ciència, la tècnica, l’art, els esports... Una ciutadania satisfeta amb el seu treball, que se sentia protegida per la societat perquè hi havia un sistema educatiu, sanitari i de pensions que proporcionava seguretat a les famílies. 

Hi havia mancances, clar que sí, però s’estava en el bon camí en quant a protecció social. Estàvem per baix de la mitjana europea en inversió social però les pensions anaven revalorant-se tots els anys, la cobertura de l’atur estava en nivells acceptables, la llei de dependència venia a cobrir una important demanda social. Efectivament, com va dir Alfonso Guerra, esta Espanya no era aquella dels anys setanta, però... en això arribà la crisi.

Les mesures mampreses i anunciades pel govern socialista faran que, de nou, posen a Espanya que no va a conèixer-la ni la mare que la va parir. La reforma laboral que deixa als treballadors a l’abast dels empresaris; l’anunciada reforma de la negociació col·lectiva que desbaratarà una de les bases d’estabilitat social; la retallada de pensions que deixarà en situació molt precària als futurs pensionistes; la bancarització de les caixes d’estalvi que acabarà amb l’obra social i amb la possibilitat de que els beneficis financers repercutisquen al territori dels estalviadors; la progressiva privatització de l’educació i la sanitat que ens privarà d’oportunitats i salut a les classes populars i, per si no hi havia prou amb això, torna el discurs de la necessitat de les nuclears. 

Efectivament “van a poner a Espanya que no la va a conocer ni la madre que la parió” perquè amb  l’argument de que som al ball i hem de ballar, s’ho carreguen tot, i els ciutadans impassibles, sense mostrar fred ni calor. És cert que l’esquerra (?) està fent la política de la dreta. És cert que l’alternativa de govern serà pitjor per a les classes populars. És cert que no pareix haver alternativa a les polítiques que ens presenten com inevitables. També és cert, però, que en les coses que fa la humanitat no hi ha res d’inexorable, car no responen a ninguna llei natural, responen més aviat a interessos particulars, de persones o grups d’individus. I si no fem alguna cosa, el grup d’individus que ara per ara imposa la música que cal ballar, no deixarà canya dreta.