dissabte, 29 de gener de 2011

Poesia dissident: L’home i la terra

Foto Ricard
El paisatge on vivim es fruït de la construcció social que s’ha dut a terme al llarg de milers d’anys. Per tant, allò que veiem i xafem son paisatges on es posa de manifest la interacció de l’home i els distints ecosistemes en els que ha desenvolupat la seva existència al llarg de distints processos històrics. 

Hem passat de tindre una mentalitat animista, on la barrera entre les coses vives i les inanimades pràcticament no existia, on nosaltres formaven part de la natura que pràcticament no l’alteraven, on els altres eren iguals,... a una mentalitat de domini de la natura, de la seva destrucció, d’explotació de l’altre, del seu aniquilament...  

Avui en dia, no hi ha cap poble que no tinga una muntanya que no forme part del seu imaginari, ni cap poble que no presumisca d’algun indret natural. Aquest lligam entre home i paisatge, no es estrany, es la nostra casa i com a tal s’ha convertit en un paisatge ancestral que ens transmet missatges, desperta emocions i acaba formant part de la nostra identitat, entre moltes altres coses. 

En els darrers anys, gràcies al capitalisme financer i a un dels seus productes com l’orgia immobiliària, molts d’aquest lligams entre l’home i la terra s’han destrossat. La velocitat de canvi d’aquests paisatges ha segut tan accelerada que ha donat lloc al naixement d’un territori sense discurs, que ja no ens transmet els mateixos sentiments, que comença a no formar part de la nostra identitat. Tan sols cal caminar pel nostre litoral per a entendre del que estem parlant, la platja està assetjada per gratacels i quitrà i moltes zones humides formen ja part del passat. I en cada poble s’han posat en construcció milers d’indrets que fins ara s’havien escapat de la rapinya especuladora.

Aquests sonets van nàixer de la tragèdia que ens generava i ens genera la destrucció d’un paisatge col·lectiu en el que de vegades encara sentim eixa força ancestral que ens ha acompanyat al llarg de milers d’anys. Quan destrossem el nostre paisatge destrossem alguna cosa més: la nostra interioritat, la nostra casa, la nostra història, part del nostre imaginari, els nostres sentiments, la nostra identitat. 

El sistema en el que vivim és com és i té els seus danys col·laterals, per als que els patim i no volem patir-los més tan sol ens queda per fer una cosa canviar-lo, transformar-lo, perquè altra realitat és possible.           

El Poeta dissident
L’home i la Terra
On acaba el cos i comença la Terra
si pels pulmons passa l’aire de les plantes. 
On comença l’home i acaba la Terra
si pel cos corre aigua de les platjoles.

On acabarem si no davall de terra
per tornar a disfrutar de les muntanyes.
On anirem els humans a moure xerra
si no pels camins plens d’ocells i grans arbres.

Que casa tan gran i diversa, quants éssers.
Som el que som, ni més ni menys que aigua,
terra i vent. Quanta vida i  quant de vers.

Quin paisatge més cruel, la terra nua.
Som éssers que naveguem com els mariners
i busquem allò que som, molta aigua.


La terra i l’home
Som paisatge ancestral que es trenca i també es mor
 quan no pot ja i deixa d’emetre missatges,
quan ja no pot ni despertar emocions.
Així naix un territori sense discurs.

El caos i el desconcert urbà cavalca
per paisatges sense cap imaginari,
destrossa la personalitat dels homes
i tota continuïtat històrica.

Hem obert un abismes entre el paisatge
i allò que tots tenim interioritzat.
Estem destruint la nostra identitat.

El sentit de lloc col·lectiu desapareix
al mateix temps que destrossem  el paisatge
amb temples colossos consagrats al consum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...