La banca, eixe virus

“Sempre he pensat que arribarà un temps en que la justícia no siga eixa vergonya de món al que assistim tots els dies”
Saramago

Aquesta crisi no és només una crisi econòmica. La desaparició del mur de Berlín va iniciar un canvi del sistema social que s’havia construït des de principis del segle XX. La crisi afecta a cada un dels organismes i institucions , a cada part del cos social. És una infermetat que no consta en els llibres i per a la qual no hi ha remei conegut.

És una situació semblant a la que es produeix en una revolució, on tot és possible, on no hi ha res segur. En les revolucions, però, està identificada la part malalta i hi ha propostes per a la curació. En la crisi actual també tinguem identificat l’òrgan que cal extirpar per a sanar el cos però sembla que no ens atrevim a fer-ho.

Mentre la infermetat avança implacable destruint organismes com ara el diàleg social, la redistribució de la riquesa, la justícia social o la solidaritat, elements tots ells necessaris per a que el cos social funcione. Amb aquests òrgans danyats el cos es debilita i la infermetat continua l’avanç atacant parts imprescindibles com ara les relacions laborals, i els sistemes públics de pensions, educatiu i sanitari.

El cos continua debilitant-se però sense augmentar la temperatura social. La febra, la defensa natural del cos davant de les infeccions, no apareix. És una malaltia que va destruint els teixits socials i, quan es manifesta, ja és tard per fer res. Si el virus tinguera la capacitat de pensar veuria que així acabarà amb el cos i amb ell desapareixerà, també, la infermetat que ha provocat la mort del cos social. No quedarà res perquè ara per ara el mal no s’atura i... el cos no reacciona.

Al Azraq