dilluns, 31 de gener de 2011

Que passa al món àrab?


Foto: Google Earth
Les crisis econòmiques han sigut el motor de canvis històrics de conseqüències imprevistes. La Gran Depressió del 29 va propiciar el feixisme i la II Guerra Mundial però també va fer que les classes populars de les colònies, colpejats per la caiguda de preus dels productes d’exportació,  buscaren líders per aconseguir la independència. 

L’Orient Mitjà, dominat al llarg de segles per l’Imperi Otomà, va entrar al final de la Primera Guerra Mundial en una espiral d’inestabilitat política que contínua fins avui. La creació de l’Estat d’Israel, el petroli i la necessitat, per a occident, d’evitar un estat àrab poderós ha convertit la zona en un polvorí. 

La configuració política de l’Orient Mitjà va canviar dràsticament amb la descomposició de l’Imperi Otomà. Anglaterra i França van tutelar, quan no dirigir directament, el canvi sociopolític dels estats i van sobreposar les noves burocràcies, necessàries per a ells, a les organitzacions socials tradicionals. Burocràcies i potents exèrcits al servei de les elits que vetllaven pels interessos de les empreses occidentals i per les sues butxaques.
La II Guerra Mundial i el conflicte del canal de Suez de 1956 marquen altra fita important per a la zona. La pèrdua d’influència de les antigues potències, França i Regne Unit, va ser substituïda per Israel, el gendarme d’EE UU en la zona, front a les repúbliques àrabs socialitzants i antiimperialistes d’influència soviètica. 

En el marc de la guerra freda les potències occidentals van invertir molt en fer fracassar el panarabisme i els estats socialitzants animant colps d’estat i enderrocaments de líders que podien ser perillosos, mentre han mantingut en el poder a governants que només han mirat pels seus interessos particulars, armant si calia, als islamistes radicals que ara perseguim per terroristes. 

 Els interessos petrolífers d’occident han recolzat governs forts de la mà de les elits locals com les monarquies petrolíferes, Ben Alí en Tunísia o Hosni Mubarak en Egipte, el perdonavides d’EE UU en la regió, el garant de la llibertat de moviments d’Israel mentre manté a ratlla als palestins. Governs corruptes, règims hereditaris que tard o d’hora cauran víctimes de la injustícia social que han alimentat als seus estats: atur, precarietat, pèrdua de poder adquisitiu, funcionariat mal pagat i amb l’amenaça de l’acomiadament per la crisi, classes mitjanes amb negocis petits que han de tancar i professionals liberals sense feina, augment bestial de la desigualtat social, tot agreujat pel desbarat econòmic dels darrers anys. Ens sona tot açò?

Són els danys col·laterals d’aquesta crisi, provocada pels poderosos per a benefici dels poderosos, que pot dur a canvis sorprenents en qualsevol racó del món. Egipte, Síria, Jordània, Aràbia Saudita, Marroc, són alguns dels països que estan en la llista dels directament afectats per l’ona expansiva de Tuníssia, però pot passar inclús ací, en l’Europa del benestar, on està calfant-se la caldera, no hi ha cap eixida i no paren de tirar llenya al foc. Quan la pressió siga insostenible, que pot passar?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...