És molt difícil abstraure's del que està passant en la nostra societat doncs a tots ens afecta de manera greu. L'allau de la crisi està enduent-se per davant tot allò pel que moltes generacions s'han deixat la pell i la vida sense que hi haja, de moment, una resposta contundent. Sembla que estem conformats, resignats, que no hi ha altra eixida.
Per aconseguir
aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.
La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.
Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al•lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.
Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que sóm els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.
Per aconseguir
aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.
Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al•lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.
Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que sóm els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.
L'atomització i la desideologització. Sense idees no pot haver-hi projecte.
ResponEliminaMarc