València, eixe gran parc temàtic

L'alcaldessa de València i el president de la Generalita amb Ferrari

Un parc temàtic és un lloc on es reprodueix amb cartó pedra una realitat inexistent o imaginaria. En el Disney World de París s’ha construït el món imaginari de Walt Disney amb els personatges creats per ell; en Terra Mítica es recrea el món mediterrani de la Grècia clàssica amb els déus de l’Olimp i en Port Aventura es reprodueixen selves verges i llocs d’aventura. 

Un altra característica del parcs temàtics és l’existència d’atraccions ferials per provocar la pujada d’adrenalina, la velocitat extrema de la muntanya rusa, el risc (controlat) de caigudes al buit, o la navegació per aigües turbulentes. Una família pot viure tot açò i passar un dia ple d’aventures i riscs (controlats) per un preu assequible.

Be, doncs en València gaudim de tots els elements necessaris per a poder afirmar que som  el major parc temàtic del món. Ací representem el món imaginari del nostre president autonòmic, Francisco Camps, figurant-nos que realment som la comunitat puntera en ciència, educació, benestar, sanitat, innovació tecnològica... Som l’exemple per a Espanya de com eixir de la crisi buscant el diàleg i el consens; som un referent per a Europa... 

Com veieu un món imaginari, de cartó pedra o, millor dit, de primera pedra, que és el que col·loquem sovint en els projectes que no solen arribar a veure la segona pedra. L’entrada no és barata perquè la Comunitat Valenciana és la de major deute d’Espanya (el 16% del PIB) i la que pitjors serveis públics ofereix. Però el món imaginari és molt bonic i ho celebrem amb traques i castells.

Ací poden vindre les empreses que busquen aventura. La selva d’una administració opaca, sense llum, les posarà al límit de la legalitat i podran passejar pel fangar de la corrupció que la cobreix. Les pujades d’adrenalina estan assegurades perquè no sabran mai si algun jutge els ha pillat o si per la nit dormiran a casa o a la presó (encara que el risc està controlat). D’aquestes atraccions de risc, com que l’administració no dona dades, no sabem el que ens costa l’entrada però tenint en compte el alt deute i els baixos serveis no deu ser barata. 

Per a que no falte de res, la Generalitat i l’alcaldessa Rita Barberà, ens han dotat d’atraccions on es pot circular a velocitats increïbles: el Valencia Street Circuit. Atraccions d’aquest tipus només hi han dos a tot el món. El preu de l’entrada ha sigut de 90 milions d’euros en la construcció del circuit i 90 milions més pel cànon per cinc anys. En 2009, després de la segona carrera de Fórmula 1, hi havia 12,5 milions de pèrdues, malgrat la inversió milionària. Però anem a intentar muntar un parc temàtic de Ferrari a València i així seriem únics. Total només ens costaria uns 800 milions d’euros aquest Disney de "Il Cavalino Rampante". I els euros són com l’aigua, que per on passa mulla.

Per a l’estiu tinguem atraccions refrescants amb l’aigua del Mediterrani, l’America’s Cup, on podem veure com uns quants rics es passegen amb les seues naus de luxe per davant els nostres nassos. Ací l’entrada no és tampoc barata, però estem intentant que siga de gorra. El crèdit de més de tres-cents milions d’euros que havíem acordat de pagar entre el govern central, la Generalitat i l’Ajuntament, anem ha deixar-ho per a que ho pague tot el govern central. És fàcil, com el crèdit el va concedir el ICO, que és un organisme públic, i el govern  era l’avalista, amb no pagar prou. Que executen l’aval. 

Per a completar-ho tinguem actuacions estel·lars. Si en Terra Mítica tenen els déus de l’Olimp a València portem, de tant en tant, al representant de déu en la terra: el Papa. El portem, el passegem per la ciutat i li muntem actuacions. Tampoc sabem el que costa perquè l’administració encara no ha donat comptes, però ja sabem que hi ha més de 14 milions d’euros, de diners públics, pagats de forma irregular a empreses de la trama corrupta Gürtel. I és que València és un parc temàtic que té com a tema principal la corrupció, un tema de risc (però controlat).