La laïcitat necessària

Les declaracions del Papa acusant el president Zapatero de practicar un laïcisme agressiu, semblant al dels anys trenta, ha alarmat a molts del que no diuen el que pensen per respecte a la institució eclesiàstica. Però el líder catòlic venia a fer la seua feina i la va fer. L’església està en contra de la Llei de Memòria Històrica però ha fet centenars de beats pel fet d’haver mort durant la guerra civil. Es queixa de laïcisme agressiu però no mostra cap penediment pel seu recolzament a la sublevació militar, a les massacres de la guerra i als milers de morts per la repressió de l’Estat franquista.

El Papa ha utilitzat la laïcitat com un concepte negatiu però la laïcitat, la secularització, és el procés per el qual els individus poden allunyar-se de la dominació de símbols i institucions sagrades, de manera que la religió s’aparte de l’enorme territori que controla en les societats tradicionals, que és la totalitat de la vida de la comunitat, i ocupe només l’espai de la consciència personal i la vivència emocional d’allò sobrenatural. És a dir, que la religió deixe l’espai  públic i polític per a ocupar-se exclusivament de l’espai privat i espiritual. És açò negatiu? Per al clero sí, perquè perd capacitat de control social, però és imprescindible per a la ciutadania.

El procés de secularització, la laïcitat, en els pobles d’Europa, donà llibertat als ciutadans per  triar les regles morals perquè la vida deixà de tindre un sentit únic i obligatori. Aquest procés té molt a veure amb la prosperitat d’Europa. Però Espanya era la “reserva espiritual d’occident”. L’església espanyola va mantindre una estreta complicitat, i de vegades militància activa, amb el latifundisme, el carlisme, l’absolutisme, la burgesia, la monarquia, la insurrecció militar de 1936 i l’Estat autoritari que va sorgir de la guerra civil. És contra eixa institució religiosa que pretén seguir controlant, no ja les consciències sinó les vides dels ciutadans, contra la que es rebel·len els que volen ser lliures en un món global, variable, sense veritats absolutes. 

La no confessionalitat de l’Estat consagrada en la Constitució és la laïcitat necessària per a que l’Estat ocupe el territori polític que l’església es resisteix a abandonar. En el passat el clero no va dubtar en agafar el fusell per defensar l’ocupació de l’espai polític i, en conseqüència, el laïcisme fou violent. El segle XXI em aconseguit un sistema democràtic que, malgrat els problemes i carències que té,  ofereix un espai de diàleg, sense violència, per avançar en la secularització necessària. S’equivoca qui creu que mantenint els privilegis de l’església catòlica fa bé al país perquè continua llastrant el desenvolupament econòmic i social. S’equivoca qui pensa que mobilitzant els seus fidels i passejant el seu líder per les ciutats de l’Estat evitarà que la societat espanyola evolucione cap a la llibertat  individual i legisle normes socials que garantisquen la llibertat conquerida.