Esforç col·lectiu o esforç selectiu?

Per eixir de la crisi se’ns demana un esforç col·lectiu, que tots arrimem el muscle. És una demanda d’àmbit global. La mundialització de l’economia, la evolució demogràfica, l’abastiment d’energia, el canvi climàtic o la seguretat front a l’amenaça terrorista exigeix que els països, al nostre entorn els de la Unió Europea, siguen solidaris i generosos en l’esforç col·lectiu per afrontar aquests reptes. 

Dins de cada estat es reprodueix l’esquema internacional. Els governs apel·len a l’esforç col·lectiu per superar la crisi i sortir més reforçats d’ella. Però en la pràctica l’esforç és col·lectiu o selectiu?

Si mirem en la Unió Europea veurem que els estats fots com França, Alemanya o Regne Unit han treballat per a que els seus bancs, posseïdors de gran part del deute de estats com Grècia o Irlanda, s’asseguren el pagament del deute i dels interessos. En aquest cas l’esforç no ha sigut col·lectiu ja que uns països paguen, per deixar funcionar sense control la mà invisible del mercat, i altres cobren, potser perquè la mà és invisible però té algun cervell que la dirigeix. 

Eixe esforç, que s’anuncia col·lectiu i esdevé selectiu, es reprodueix dins dels estats amb més cruesa perquè qui fa l’esforç ja no són països, ens abstractes, sinó que són persones amb noms i cognoms que veuen com s’enfosqueixen les seues expectatives vitals. 

Si de l’esforç, per pagar l’orgia del capital empresarial i especulatiu, s’exclou als bancs i a les empreses i es renuncia a pujar els impostos del que es van beneficiar de la festa no hi ha esforç col·lectiu, hi ha esforç selectiu. Xicotets empresaris, funcionaris, pensionistes, treballadors de tot tipus són els pagans de la bacanal global del capital. Mentre eixa enorme mà invisible del mercat passa la ressaca de la borratxera i ja prepara la següent festa, amb menys participants, sols per a gent selecta. 

Parlar d’esforç col·lectiu és, doncs, una fal·làcia més d’un sistema que socialitza les pèrdues i privatitza els guanys. Una societat que apel·la a la solidaritat dels dèbils per a sufragar les despeses dels poderosos. Una societat que cal canviar urgentment perquè ens juguem el futur nostre i el dels nostres fills.