divendres, 5 de novembre de 2010

Deixem-nos d'hòsties


Durant més de dos-cents anys, amb xicotets excepcions, el pensament de la dreta ha sigut hegemònic i ha dominat la societat espanyola com teoria política i com ideologia que ha controlat el que Gramsci denominava “el sentit comú” de la societat, és a dir, el sistema de valors i significats del procés social.  

Quan fa dos-cents anys va nàixer la moderna nació espanyola, l’església catòlica es presentà com la portadora de la ideologia nacional i, per tant, qualsevol altre pensament era considerat herètic i no nacional. El caràcter clerical del nacionalisme conservador espanyol l’infereix connotacions especials que el diferència d’altres nacionalismes que, com el francès, subordina la religió a la nació. 

El liberalisme no va ser capaç d’espolsar-se aquesta càrrega que encara arrosseguem. Només l’aparició del moviment obrer va qüestionar les tradicionals esferes de poder de l’aparell eclesiàstic en la societat civil i la seua hegemonia ideològica. A finals del segle XIX i principis del XX, Marcelino Menéndez y Pelayo encapçalava la resposta de la dreta conservadora propugnant el retorn a les certeses  catòliques com remei als mals de la nació. Per a ell Espanya era monarquia i catolicisme. I així ha sigut fins ara per les bones o per les males i el pensament de Menéndez y Pelayo era estudiat en l’escola fins fa no res.

Malgrat el control ideològic conservador les classes populars han expressat, quan han tingut llibertat per a fer-ho, el seu anticlericalisme. Ho feren al bienni liberal, en la I República i en la II República, encara que en tots els cassos ho van pagar molt car. L’anticlericalisme popular en Espanya està justificat pel paper antisocial de l’església catòlica espanyola. Com institució ha actuat sempre, militant de forma activa, recolzant les opcions que permetien conservar o augmentar el seu poder temporal, sense tindre en compte el cost social en misèria i vides humanes.

No és doncs d’estranyar que avui mateix, segons publica el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS),  el 73% dels ciutadans es declara catòlic; el 14,4% no creient i el 7,8 ateu, però un 56,5% dels espanyols que declaren ser catòlics casi mai van a missa i menys del 18% van varies vegades a l’any. Declarar-se catòlic forma part d’aqueix “sentit comú” que ens han fabricat però a l’hora d’actuar ho fem, com a molt, com agnòstics. 

La visita del Papa ha provocat, per primera vegada, protestes en Santiago de Compostela i en Barcelona. No s’entén que un Estat no confessional malgaste milions d’euros en una visita del cap de l’únic Estat teocràtic del món i que finance, amb diners públics, les activitats de militants ultraconservadors que actuen en contra de la majoria de la ciutadania. Per això alguns del que protestaven per la vista del Papa deien que la protesta "no era contra los católicos" sinó "contra el Estado que está gestionando todo esto".

La campanya contra l’assignatura de l’Educació per la ciutadania, l’oposició activa contra l’avortament, contra el matrimoni homosexual, contra l’ús del preservatiu, la permissivitat davant dels casos de pederàstia i l’actitud ultraconservadora, retrògrada i antisocial, ancestral en l’església catòlica espanyola, justifica les protestes per la visita del màxim dirigent d’aquests atacs a la ciutadania, i provoca lemes com l’escoltat en la manifestació de Barcelona: ¡¡Deixem-nos d'hòsties!!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...