On estem?

Article de Julio Anguita, excoordinador general d’Esquerra Unida, en Público, 26 mar 2012

Primera entrega d’una sèrie de vuit articles en què se sintetitza la intervenció de Julio Anguita en l’Ateneu de Madrid el passat dia 9 de març.

Va sent hora que els homes i dones que ens reclamem de l’esquerra assumim amb totes les seues conseqüències que hem perdut la guerra. No es tracta d’una derrota parcial en una fase històrica precisa del desenvolupament del sistema al què, mal que bé, hem combatut. És el final d’un enfrontament multisecular que s’ha saldat amb el cadàver del vençut jaient en el camp de batalla. 

I l’hem perdut els que ens hem sentit lligats al desenvolupament i vicissituds de la lluita a través del procés històric que ha parit l’aparició de la Primera Internacional, la Segona, les Dos i Mitja, la Tercera i la Quarta. El Manifest Comunista, els projectes d’emancipació social protagonitzats pels anomenats utòpics, la Comuna de París, la Constitució de Weimar de 1919, la Soviètica de 1936, el keynesià Estat del Benestar o la solemne Declaració de Drets Humans de 1948 són les fites més emblemàtiques d’uns desenvolupaments socials i teòrics que al dia d'avui pareixen arrumbats i exhibits com a trofeus en les vitrines i expositors dels vencedors.

Però la derrota s’estén molt més enllà. També han sigut debel·lats els conceptes, valors i conquistes del pensament alliberador que han suposat la Il·lustració, el Dret, la Democràcia, la Cultura com a alliberament i amb ells l’ideal constitucional de l’anomenada Sobirania Nacional.

Els clàssics, cordials i reconfortants altars on en altre temps s’alçaven els déus de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat han sigut derrocats i amb les seues ruïnes s’han erigit altres en què campegen les tres divines persones de la trinitat capitalista: Mercat, Competitivitat i Creixement Sostingut.

Els corifeus del sistema ja no consideren necessari conservar les formes, el llenguatge i els modes convencionals de la relació interpersonal; per a ells, i així ho confirmen amb els seus fets i escrits públics, la Democràcia conté un perillosos gen que desemboca en una doble manifestació patològica: el populisme i la demagògia; mals aquests que han d’embridar-se amb els mecanismes correctors proporcionats pels mercats.

Els que han lligat totalment o parcialment les seues vides a lluitar per les idees i propostes de plena emancipació humana han deixat de ser tractats com a enemics a qui s’ha de reduir a la mínima expressió, com ja s’intentara i fera mitjançant la creació i desenvolupament protegit dels feixismes d’encuny clàssic. Ara els mitjans de comunicació, constituïts en potents empreses encarregades de fomentar la mentalitat submisa, convenen a presentar els lluitadors irredempts com a orats, anacrònics, messiànics o- en el súmmum de la manipulació lingüística- com a utòpics. Des de l’Infern creat per a ells, se’ls ha confinat a perpetuïtat en el Limbe.

Així en l’imaginari col·lectiu de les multituds, la noció de culpa a causa d’haver viscut per damunt de les possibilitats s’ha introjectat en les seues ments, les hi ha abduït i des d’aquesta possessió va preparant el terreny per a la configuració d’una nova i massiva Internacional: la dels resignats. És la perfecta dominació: convertir a cada ser en el seu propi vigilant quan no en botxí.

Així, d’aquesta manera, el concepte Modernitat que des del Renaixement significava centralitat humana ha degenerat en una idea lligada a la cibernètica, l’ofimàtica o la comunicació paroxística. El paradigma és el de la mona ensinistrada.

I si les meues paraules resulten feridores, exagerades o inconvenients suggerisc que es faça l’exercici de retrotraure’s vint anys arrere i a la llum del candorós i làbil discurs europeista de llavors contemple’s l’actual situació de la UE. Ni les ruïnes d’Itàlica són comparables.

Font: Público