On estem? (III)

Julio Anguita, excoordinador general d’Esquerra Unida.  

Article publicat al diari Público

Tercera entrega d’una sèrie de vuit articles en què se sintetitza la intervenció de Julio Anguita en l’Ateneu de Madrid el passat dia 9 de Març.

Els que hagen llegit els meus dos articles anteriors podrien ser induïts a que, després de la derrota del pensament alliberador clàssic i conjuntament amb ell la de les organitzacions que l’han sustentat i vertebrat, seria el neoliberalisme l’única opció viable com a proposta de model de societat, tenint en compte l’hegemonia que els seus valors i conceptes de política econòmica han aconseguit en el planeta. Molt al contrari, aqueixa situació, lluny de constituir una opció mitjanament vàlida no és una altra cosa que la barbàrie disfressada de rigor econòmic. Dos exemples, un basat en una experiència personal i un altre tret d’un text il·lustren el nivell de deformació dels grans principis i les conquistes socials aconseguides després de diversos segles de lluita.

En un debat hagut en la Fundació Canal vaig tindre com a contradictor a Percival Manglano, Conseller d’Economia i Hisenda de la Comunitat de Madrid. En un moment donat el senyor Manglano va mantindre que la Democràcia portada fins a les seues últimes conseqüències degenera en demagògia i populisme; en conseqüència el sistema democràtic haguera de tindre uns elements correctors que impediren tal risc. En preguntar-li jo si es referia a les constitucions o al demos, em va contestar que l’element corrector per antonomàsia era el mercat.

Gregorio Peces Barba manté en un dels seus escrits que el dret al treball només pot ser complit si  coincideixen en el mateix subjecte el defensor d’aqueix dret subjectiu i l’ocupador. Però com a tal enunciat podria portar a conclusions no volgudes acaba dient, en referència a l’article 35 de l’actual Constitució, que hem de desembarassar-nos d’una promesa incomplida i d’impossible compliment, d’una rèmora, justificada en el passat, però que avui  pot ser una gegantina hipocresia.

El corol·lari d’ambdós opinions és prou clar: l’actual sistema econòmic, considerat com únic, immutable i científic, s’imposa a les tradicions democràtiques, a les grans conquistes polítiques, econòmiques i socials. Expeditivament són agranades la Declaració de DDHH i els texts vinculants derivats d’ella, els drets socials i el propi Estat de Dret. Cobren el seu exacte sentit les paraules de Hans Tietmeyer en 1994; el llavors president del Bundbesbank va afirmar que els polítics han d’aprendre a obeir els dictats dels mercats. I en aqueix mateix sentit Alain MInc, dirigent empresarial i assessor de Sarkozy, ha afirmat que el mercat és l’estat natural de la societat, la democràcia no.

Diàriament assistim a l’efecte de l’aplicació d’aquesta filosofia econòmica que s’ha erigit en cosmovisió. Els resultats comptables mesurats a través d’índexs que en absolut quantifiquen o analitzen la incidència social de les mesures preses, es presenten com a senyals indiscutibles de la correcció d’aquesta política. Però a més ho fan amb la pretensió que aquesta línia d’actuació és apolítica, asèptica, objectiva, científica.

La llarga marxa de la humanitat des dels grans moments estel·lars de la Història: Declaració d’Independència d’EUA, Revolució francesa, Internacionals obreres, Constitució de Weimar, Constitució soviètica de 1936 o l’anteriorment esmentada Declaració de Drets de 1948 queda  oblidada i suposadament superada per aquest estat de coses.

El neoliberalisme rampant i les seues polítiques de tota índole, no poden ser en absolut els eixos sobre els quals construir una societat moderna, democràtica i justa. El que en aquests moments, i a pesar de la crisi que és inherent a ell mateix, aparega com a única opció viable no significa de cap mode que haja de ser acceptat o tolerat. El seu rebuig, a més de ser una qüestió d’ètica, racionalitat, llibertat i justícia, ho és  també de supervivència de l’espècie.