On estem? (II)

Article de Julio Anguita, excoordinador general d’Esquerra Unida, publicat el 02 abr 2012 en Público 

Segona entrega d’una sèrie de vuit articles en què se sintetitza la intervenció de Julio Anguita en l’Ateneu de Madrid el passat dia 9 de Març.

En l’article que obria aquesta sèrie mantenia que havíem perdut una guerra. La qual cosa no és greu del tot en la mesura que se siga conscient i en analitzar les causes ens aprestem a continuar l’enfrontament multisecular. Però situar-se davant d’aquesta decisió suposa (si es vol guanyar) conèixer les causes profundes de la derrota, els errors, les lleugereses i les pèrdues d’horitzó que han possibilitat la situació actual.

Enuncie que hem sigut derrotats perquè globalment a la lògica del sistema no hem oposat una altra lògica alternativa amb continguts específics en l’econòmic, social, polític, cultural i de valors. El sistema és un tot en què nosaltres com a ciutadans estem immersos i reproduïm en aspectes que aparentment no són inherents a ell. És més, amb prou freqüència la lluita en el terreny de l’econòmic social o polític accepta valors, enunciats i lògiques que constitueixen l’essència mateixa del sistema que diem combatre.

La llarga, heroica i també caïnita història de les Internacionals obreres ha deixat junt amb les seues atzaroses vicissituds un patrimoni d’ensenyances, valors i llegats que durant un temps van parèixer encarnar-se en la creació de l’URSS. Aquell Estat Obrer “per antonomàsia” enfrontat a la tasca de construir una altra societat  però atenent a la necessitat de desenvolupar una economia industrial que igualara a Occident en condicions internes i externes d’adversitat extrema, es va consolidar com a fortalesa assetjada i referent per a tot el proletariat mundial. L’específicament rus va ser assimilat a la causa universal per l’emancipació humana. Va ser la consigna del socialisme en un sol país en la defensa del qual els partits germans  i les organitzacions obreres, havien de subordinar els seus interessos específics: nacionals i de classe.

La desaparició de l’URSS  va ser el corol·lari d’una sèrie de fites que van anar jalonant el seu difícil desenvolupament: guerra civil, stalinisme, II Guerra Mundial,  stakhanovisme, Guerra Freda, elevació més que notable de la qualitat de vida del poble, competència amb USA en l’espai, carrera d’armaments imposada pels EUA, etc. La famosa Perestroika no va passar de ser un producte de consum extern per a major glòria d’un Mikhaïl Gorbatxov mimat i admirat fora del seu país. El colós soviètic va morir d’ell mateix.

Els temps immediatament posteriors al fi l’Estat Soviètic van veure sorgir el que s’ha qualificat d’Utopia de 1989. Els seus esperançats seguidors responien a dues línies d’anàlisi, una conservadora representada per Fukuyama i el seu Fi de la Història i l’altra centrada en una revaloració de la tradició socialdemòcrata. La lògica era impecable, desaparegut el miratge comunista soviètic quedava la socialdemocràcia com a única referència per a l’esquerra. En el sac dels vençuts s’havien de ficar també els altres partits comunistes encara que alguns d’ells hagueren demostrat fins a la sacietat la seua categoria intel·lectual i de mobilització com el PCI, la seua entrega als treballadors com el PCF el PCP o la seua exemplar lluita contra el franquisme i a favor de la Democràcia com el PCE.

La socialdemocràcia va quedar doncs com l’últim i únic baluard de la tradició obrera enfront del capitalisme rampant i contraofensiu de la Thatcher, Reagan, etc. Una socialdemocràcia que en el Congrés de Bad Godesberg ja en 1959 havia sancionat el seu abandó del marxisme i la seua inserció en el reformisme. L’horitzó de futur s’inseria en un desenvolupament del keynesianisme que va conduir durant un temps al manteniment de l’anomenat Estat de Benestar.

Les successives onades de crisi, a partir de la del petroli de la dècada dels setanta, no han sigut testimonis del protagonisme del neoliberalisme en l’abordatge de les mateixes. L’Acta Única Europea, el Tractat de Mäastricht i següents, l’atlantisme, la refundació de l’OTAN, les guerres d’agressió contra Iugoslàvia, Iraq, Líbia, etc. no han sigut sinó exponents d’una visió acceptada ja per tots: la Globalització i el seu apèndix temporal, la Financiarización. Un camí jalonat per les noves aportacions de Tony Giddens, Blair, Schöreder o González que davall el supòsit d’exigències de la Modernitat van ancorar en el sistema el que encara podia quedar de contestació i busca de l’alternativa al sistema.

Des de la Xina “comunista” fins al Japó,  passant per l’Índia, els països BRIC i la UE, no hi ha poder que no haja assumit els conceptes Mercat, Competitivitat i Creixement Sostingut com les veritats a què tot, començant per la Democràcia, el Dret, els DDHH, i les relacions internacionals, han de sotmetre’s. Ningú ho ha expressat millor que Tietmeyer, president del Bundesbank en la dècada dels noranta: Els polítics han d’aprendre a obeir els dictats dels mercats.

 Els sindicats que des de la seua fundació s’incardinaven en la lluita emancipadora des del seu caràcter específic de front de masses  enrolat des de les reivindicacions més concretes, urgents i pròximes, van anar derivant cap a mers gestors del dia a dia. La seua tasca de defensa dels interessos immediats dels treballadors va anar separant-se del tronc comú que els unia al front polític- ideològic. En deixar les organitzacions polítiques de ser referents alternatius els sindicats van mantindre amb elles conjunturals aliances per a l’única forma de lluita possible i acceptada: l’electoral.

En aquesta hora en què el sistema s’ha mostrat clarament com incapaç de ser referència per a un mínim projecte de caràcter humanitzador els conflictes socials es produeixen com a conseqüència de l’aplicació d’aquelles mesures polítiques que el ciutadà votant ha aprovat i que a la llarga es mostren totalment contràries al mateix ciutadà en la seua qualitat de treballador i assalariat. Contradicció que s’agreuja en uns moments en què ja no és possible reivindicar més part del pastís sinó la participació en un altre qualitativament distint.

Altres propostes i projectes d’alliberament que han anat sorgint com a conseqüència dels nous problemes i de les noves contradiccions que la industrialització i la permanent erosió dels equilibris mediambientals han fet sorgir, constitueixen avui en dia una referència per a la fugida de la immensa trampa del sistema. Però no han aconseguit ni pel seu llenguatge, ni pels seus mètodes de minories d’elit, calar en el riu de les masses abduïdes per la cultura televisiva alienant. Una ciutadania que ja no troba en la seu sindical o política un centre per a cultivar-se, informar-se o realitzar-se sinó per a preparar la rutina electoral i poc més.

L’experiència que ens proporcionen tant la UE com l’euro m’excusen de continuar relatant la història d’un procés de renúncies immers en un càntic generalitzat de l’apoliticisme, la rendibilitat, el consumisme o quan no la cultura del “pelotazo”.

És cert que resten minories, col·lectius, avantguardes, i inclús moments de lluita com els que vivim ara però les referències, ho valors, les propostes alliberadores i les seues organitzacions per a l’enquadrament, l’elevació del nivell cultural i de consciència, pareixen absents en aquesta qüestió.

Ha acabat un cicle de la Història, les paraules, missatges i creacions de Marx, Bakunin, Jaurés, Pablo Esglésies Rosa Luxemburg, Lenin, etc. han de ser renovades però mai en detriment del seu missatge alliberador.; sobretot perquè el temps ha demostrat que són difícils de soterrar.

Des de la consideració i reflexió del per què de la derrota podrem prendre la decisió d’obrir novament les hostilitats. No hi ha possibilitat de victòria si no se sap per què vam perdre anteriorment.