dijous, 12 d’abril de 2012

El deute públic com a mecanisme de transferència de rendes


Alberto Garzón Espinosa en el blog “Pijus economicus” (7-04-2012)

Entre la ciutadania hi ha un pensament generalitzat que culpa de la crisi als excessos dels polítics i el despesa pública. Es tracta d’un pensament clarament identificable amb les tesis liberals segons les quals la despesa pública ha de ser molt més baixa (el que justifica els retalls) i que el mateix PP abandera en cada intervenció. Per exemple, hui mateix el PP ha comentat que “per culpa de l’expresident [Zapatero] s’ha incrementat el pes del deute públic a Espanya” i que Sarkozy estava encertant en assenyalar la despesa pública com a responsable de la crisi.

Ara bé, tot aquest discurs és absolutament ideològic i no se sustenta en cap dada. És aprofitat pel PP per a justificar els seus retalls de drets i per UPyD per a justificar el seu desbocat sentiment centralista (en atacar directament al sistema de finançament i despesa de les comunitats autònomes), però sempre sense més instruments que el mer sentiment o crides a les emocions primàries. Les dades, de fet, corroboren que aqueix discurs està construït sobre una mentida.

 Observeu el següent gràfic, que mostra la quantitat de deute públic en circulació. Està elaborat a partir de les dades dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) de 2012, presentats l’altre dia.


Com es pot comprovar, el deute públic es dispara després de l’esclat de la crisi i no abans. És a dir, la relació és exactament la inversa al què suggereixen partits com PP i UPyD. Per tant el deute públic no és la causa de la crisi sinó que és precisament la conseqüència de la mateixa. Açò ja ho hem explicat en detall i amb dades i gràfics ací, ací, ací i ací.

En 2012 els interessos a pagar pel deute públic seran de 28.848 milions d’euros (per a fer-se una idea, el retall del PP és de 27.300 milions). Però a més l’Estat s’endeutarà enguany per un total de 186.100 milions d’euros més (i si finalment les previsions del Govern no es compleixen estarem davant d’una quantitat major), els quals seran dedicats fonamentalment per a la refinançament del deute (149.300 milions d’euros). És a dir, l’Estat s’endeutarà per a pagar el deute contret abans. I en la mesura que puge la prima de risc aquest refinançament serà més car i la punció sobre l’Estat serà més gran.

El que m’interessa assenyalar ací és que precisament el deute públic s’ha convertit en el mecanisme més efectiu de socialització de pèrdues i privatització de guanys, és a dir, de transferència de diners públics a les mans privades. Està sent l’element de polític econòmic més recorregut per a cristal·litzar la immensa estafa que està sent aquesta crisi econòmica.

En l’esquema adjunt apareix resumida la cronologia dels fenòmens que hi considere més importants i que estan vinculats al deute públic. Com es pot comprovar són els mercats financers els que presten els diners necessaris perquè l’Estat puga continuar operand, però al seu torn exigeixen condicions d’ajust que fan cada vegada més difícil tornar aquests mateixos préstecs. És a dir, els plans d’ajust retallen serveis públics però al mateix temps deterioren el creixement econòmic que possibilita que hi haja ingressos suficients. S’entra en una espiral pròpia de les anomenades crisi de demanda.


En aquest punt el mecanisme del deute públic es converteix en una ferramenta que exerceix una punció constant sobre l’Estat que permet transferir diners públics a les butxaques dels dits mercats financers (que són grans bancs i grans fortunes fonamentalment). Es tracta d’un mecanisme de transferència que els mercats tracten de consolidar a través de les institucions polítiques que dominen, a saber, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu. I mitjançant els parlaments nacionals duen a terme les polítiques per a consolidar aquest mecanisme i garantir que continue actuant correctament, és a dir, que continua absorbint tota la sang possible de l’Estat.

En les actuals condicions polítiques i econòmiques estem assistint a un descomunal saqueig que amenaça no sols de descompondre els dèbils fonaments en què es mantenia l’estructura econòmica europea sinó també a destruir la cohesió social i desencadenar esclats socials de gran envergadura.

I un element important a destacar és que els parlaments nacionals i per tant els partits polítics estan sent mers titelles de poders no electes que tenen uns clars interessos econòmics. L’estreta vinculació que existeix entre els grans partits i les grans empreses i fortunes no fa sinó confirmar l’existència d’una elit social i política amb interessos de classe que domina i influeix en tots els espais polítics, la major part de les vegades sense legitimitat i altres vegades amb un decadent suport.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...