Sense plaça ni carrer: Rafael del Riego

“Sense plaça ni carrer” és una nova secció d’”Escriure per no callar” que pretén homenatjar a personatges que han fet coses excepcionals per la llibertat, la democràcia i la ciutadania, i que han sigut, precisament per això, apartats i ocultats per evitar el reconeixement popular. Els poderosos temen la memòria dels lluitadors incorruptibles per la llibertat, doncs això qüestiona la seua màxima de”tots tenen un preu”, per això s’ha buscat el seu oblit. Per aconseguir-ho, entre altres accions ignominioses, s’han esborrat els seus noms de les places i els carrers.  

Rafael del Riego

Rafael del Riego i Flórez va nàixer a Astúries en 1785. Va lluitar contra el francès i fet presoner. Després de viatjar per Anglaterra i Alemanya va tornar a Espanya en 1814. Fill d’Eugenio del Riego, poeta il·lustrat; germà de Miguel, el canonge liberal d’Oviedo, exiliat  a Londres i amic de Mazzini i del revolucionari anglés Major Cartwright; Rafael del Riego va formar part de la maçoneria i dels liberals constitucionalistes, durant el període absolutista (1814-1820). Una vegada en Espanya s’allista en l’exèrcit amb el grau de tinent coronel.

Per definició, una Constitució és la neutralització de les tensions socials de un país en una espècie d’acord articulat que ha de reflectir la mena real de les forces enfrontades en una situació determinada. Però la Constitució de 1812 va nàixer en condicions molt precàries. La monarquia conservava tot el prestigi tradicional, i l’església també, amb tot el conservadorisme reaccionari de la Cúria romana i el clero espanyol.  Hom diu que la Constitució de Cadis anava per una part i el país per un altra, el que va facilitar que el rei Fernando VII tornara a l’absolutisme i mamprenguera una feroç persecució  dels liberals constitucionalistes espanyols. Però, malgrat el despotisme cruent de Fernando VII,  l’exèrcit s’havia democratitzat durant la guerra de la independència.

Per a combatre les insurreccions americanes es forma un fort exercit expedicionari. El 1 de gener de 1820, Rafael del Riego, que comanda el batalló asturià,  proclama la Constitució de 1812, en Cabezas de San Juan, en la província de Sevilla, prop de Cadis. Altres militars ho fan en altres llocs, però fracassen o arriben tard. Riego es troba sol representant la Constitució, que en l’article 2 diu “...la nació no és ni pot ser patrimoni de ninguna persona ni família”,  i comença un moviment per Andalusia proclamant la Constitució allà per on passa. El moviment troba ressò a Galícia, Saragossa,  Catalunya, Múrcia... El rei Fernando VII es veu obligat a jurar la Constitució el 10 de març. Serà el primer rei europeu, després del guillotinat Lluís XVI, que jura una Constitució. Aquest succés té repercussió a tota Europa. Desde Portugal, Nàpols, Piamonte i fins a Rússia. 

Riego es converteix en un símbol popular. Un home del poble sorgit de la Il·lustració, militar complidor del seu deure, que creu que la monarquia constitucional és el que necessita Espanya. Però no té experiència política i permet que es forme, en Madrid, una Junta que nombra un Govern amb liberals, perseguits per Fernando VII en l’etapa anterior, però encapçalada per un absolutista acèrrim. La funció principal del nou govern és frenar les aspiracions de les classes populars, i una possible revolució, modernitzant l’administració. Canviar alguna cosa per a que res no canvie.

Fernando VII "El Rei Felón"

 Però el Borbó desconfia i no aprova la desamortització eclesiàstica, que l’oligarquia creu necessària per a la modernització de l’Estat. Fernando VII fomentarà la contrarevolució eclesiàstica per tornar a la situació de l’Antic Règim. La gent del camp, defraudats perquè no han vist als liberals defensar els seus interessos, secundaran la contrarevolució eclesiàstica i absolutista. Serà la base del carlisme posterior. 

Els liberals es divideixen. El país està agitat, sense un nord clar. En 1821 surten els “comuneros”, com una associació secreta, que intenta dibuixar un horitzó, però també s’escindiran en 1823, davant de la invasió enemiga. Però abans, el 7 de juliol de 1822, les classes populars triomfen davant d’un front de totes les forces de la reacció. Allí sona per primera vegada el “No pasarán”, que curiosament procedeix del Llibre de Job, de la Bíblia.

La reacció europea, col·ligada en la Santa Aliança, decideix recolzar la sol·licitud de Fernando VII (anomenat popularment com el “Rey Felón”) per restablir l’absolutisme a Espanya per be de l'equilibri europeu. El 7 d'abril de 1823 l'exèrcit francès, denominat com els Cent Mil Fills de Sant Lluís, va creuar la frontera. Riego va prendre el comandament del tercer exèrcit d'operacions i va resistir els invasors. Però el 15 de Setembre va ser traït, i pres presoner. El liberalisme i les classes populars espanyoles, que no havien pogut ser vençudes per la reacció eclesiàstica i absolutista, van ser derrotats per la reacció europea. El mateix es repetirà en la Guerra Civil de 1936-1939.

El 7 de novembre de 1823 Rafael del Riego va ser penjat a la "Plaza de la Cebada" a Madrid, després de ser declarat culpable d’alta traïció per ser un dels diputats que va votar a favor de prendre el poder del rei. 

El Trienni Liberal, de 1820 a 1823, va ser un període convuls durant el qual Riego és el símbol que tots els sectors volen fer seu. Riego té un profund sentit de servei cap al país, que és compartit per gran part de l’exèrcit,  i aspira a un país civilitzat on tots puguen tindre cabuda. Ningú no sobra. Comuners, maçons, liberals, afrancesats, moderats i exaltats, tots formen part d’eixe projecte de país civilitzat. Eixe és, però, el perill de Riego. No la persona sinó allò que representa, totalment inassolible per una reacció vella, arcaica, fossilitzada. Com diu Gil Novales, “al ahorcar a Riego ahorcaban a la tenue Ilustración espanyola”. 

El Himne de Riego, l’himne de la Segona República, representa eixe símbol que va pretendre acabar amb l’Espanya rància i antiquada, clerical i obtusa, que segueix vivint en les idees republicanes. Els entrebancs de la revolució liberal del segle XIX, avortada una i altra vegada per la reacció eclesiàstica i absolutista, ha marcat els esdeveniments de la història recent de l’Estat espanyol.