diumenge, 24 de juliol de 2011

Agricultura ecològica, un altra manera d’entendre la vida


A Benimaclet estan naixent els horts urbans de la mà de l’Associació de Veïns. Estem davant d’un fenomen pioner a la ciutat de València que ja comença a prendre força en altres barris, el de sant Marcel·lí i Campanar. Després de molts anys de desfeta de l’horta de la ciutat, com a conseqüència d’una economia salvatge, un grup de ciutadans utilitza el sòl d’altra manera. 

Almenys en Benimaclet els horts funcionaran dintre dels paràmetres de l’agricultura ecològica que, com a principi, té en compte la producció d’aliments saludables per al consumidor i per a l’entorn. En aquest tipus de pràctiques agrícoles no s’utilitzen productes químics de síntesi, com poden ser els fertilitzants i els plaguicides sintètics, que són substituïts per adobs naturals com el fem, el compost... i per una agricultura rotativa que busca l’equilibri de la terra. És a dir, una sèrie de pràctiques que els llauradors utilitzaven fins no fa molts anys i que es van abandonar principalment a partir de la dècada dels seixanta. 

Són els anys en els que s’acaba d’arrodonir la reconversió salvatge del camp valencià i es provoca un canvi molt gran en la mentalitat ciutadana en general. Així, tot el que té olor a poble es relaciona amb retard, els mobles de fusta desapareixen davant de l’avanç de l’escai i apareixen amb força els pesticides, plaguicides i herbicides, molts d’ells provats al Vietnam contra la població civil i les selves del país. 

El xicotet i mitjà llaurador dels distints pobles del nostre país abandona el camp i forma part dels exercits de treballadors necessaris per a la industria de la ciutat. Els cacics són substituïts per uns altres personatges tant sinistres i foscs com els seus cosins germans. El proletariat comença a treballar en fàbriques mentre cobra sous de merda i sense a penes cap dret laboral, és el moment daurat del 25 anys de pau. Tot es fa per la pàtria i per Déu, es persegueix la cultura i ens imposen una moral aberrant. Als pobles s’abandonen les cases i s’ocupen a la ciutat, en la majoria dels casos, pisos molt xicotets rodejats de quitrà i més blocs de finques. A partir d’aquest moment l’horta de València comença a recular assetjada per les autoritats dictatorials i per un empresariat amb pocs escrúpols. Després, ja en democràcia, la dissort de l’horta a continuat de la mà d’especuladors, autoritats corrompudes i una ciutadania enlluernada per la societat de consum. 

Avui naix un xicotet símbol, l’experiència pot ser preciosa i els ciutadans se n’adonaran que amb la força de treball i unes quantes eines seran capaços de produir productes com enciams, bajoques, cards, carxofers, espàrrecs, tomaques.... d’altra manera, totalment sans, sense agredir a la terra amb productes estranys. També podran reciclar ells mateixa, mitjançant el compost, la matèria orgànica que normalment tirem al fem i que acaba en macroabocadors construïts en les comarques de l’interior.

El repte val la pena si tenim en compte que es dóna en el context d’una crisi sistèmica que està portant a la desesperació a molta gent. En una crisi on els poders fàctics tan sol intenten acontentar als mercats, mentre paga tota la desfeta les classes populars. Doncs bé, en aquesta empresa és la ciutadania la que pren la iniciativa per a construir una cosa que fins ara a la ciutat de l’horta encara no s’havia fet mai, horts urbans ecològics, almenys en els últims anys. 

Per si fora poc tot aquest procés es desenvolupa en un context on la millor terra agrícola del País Valencià està sent tapada amb formigó i quitrà, al mateix temps que s’acorrala entre blocs de cement als últims llauradors de l’horta de València. Per a la gent que fem agricultura biològica des de fa molts anys és un somni fet realitat, a Benimaclet estem dient que un altre món és possible. Llarga vida als horts urbans de Benimaclet. 

Poesia de la  revolta
Em dilueix com el sucre
mentre respiro més vida
que mai, però lluny ben lluny
de la minoria buida.
Forme part de tots vosaltres,
com el raïm de la vinya
de cep vell i tortuós.
Estic ací com humà,
com terra, com animal,
obert de bat a bat, humà.

Veig el riu de la revolta,
cristal·lí, ple d’esperança,
lliure de dogmes  daurats.
Veig la bèstia pomposa,
farta de sang i malalta,
que busca molta més carn.
Em rodegen les mentides,
miratges sense deserts,
les tronades sense llamps,
l’amor, els amants, la màgia.

Vos trobo a vosaltres quinze,
empentats per la raó
perduts en realitat,
traïts per l’obscuritat
dels que mai seran llum, plor.
Morts són en la vida plana
que duen i desestimen.
Absorts en fer molts diners
destrueixen tota vida
que bull entre grans merders.

 El seu interés podreix
la collita de la terra
i apugona l’existència
de milers d’homes i dones,
que esclaus del deute són sol
espectres d’aquesta vida,
que es desgrana i s’esvaïx
sense cap recanvi segur,
perquè  no  en tenim cap altra,
perquè s’acaba com flama.

Jo, revolta i terra roja,
sóc part de la dissidència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...