dilluns, 11 de juliol de 2011

El preus dels aliments, l’especulació i la nova crisi alimentària





Ja són moltes les persones que diuen que estem davant d'una crisi sistèmica, el sistema cau al mateix temps que cauen els seus dogmes: el productivisme, el domini de la natura mitjançant la tecnologia, la llei reguladora del mercat que s'ha tornat en especulació salvatge, el consumisme...


El sistema per a sobreviure utilitza paraules que ens han robat: desenvolupament sostenible,  energies renovables, drets humans, llibertat.... Al mateix temps, utilitza eufemismes per a continuar furtant-nos els drets que el nostres avis van arrancar de les mans al capital: reforma laboral, reforma de pensions, etc. Tot continua sent una pantomima, menys la mort de milers de ciutadans.

En un règim autoritari es fàcil senyalar als assassins, es clar, sempre lluny del país que tenen dominat. Tots coneguem, o deuríem conéixer, els assassinats,  la repressió, els desapareguts de les dictadures del general Franco a Espanya, de Pinochet a Xile, de Videla  a Argentina....i un llarguíssim etc. En tots aquests cassos els assassins, el repressors, eren visibles, ho manifestaven amb tota impunitat. 

Avui la maquinaria de la mort, en un món globalitzat i neoliberal, està dirigida per altres mans no tan visibles, però que ja tots, o una gran majoria, comencem a identificar. Aquesta maquinària es manifesta en l’especulació alimentària i actua com un monstre dins d’un altre monstre. Vàries són les raons que ens duen a fer aquesta afirmació. 

Les xifres de les persones que pateixen fam extrema en el món estan al voltant dels 1.000 milions, i altres 1.500 sobreviuen amb dos dòlars al dia. Mentrestant en l'any 2010 els preus dels cereals muntaren un 70% respecte a l'any 2009 segons la FAO, i avui l’amenaça d’una nova crisi alimentaria és una realitat, els aliments bàsics tornen a pujar de manera desorbitada arreu del món. Com van a poder viure aquest milions de persones que malviuen en l'extrema pobresa o prop d' ella? Ja coneguem la resposta.

Entre el factors principals que incideixen en aquest encariment la FAO senyala l'alça dels preus dels combustibles i fertilitzants, els costos de producció i l' increment del mercat del biocombustible que utilitza productes com la dacsa, blat o canya de sucre per a produir energia en compte d'aliments. Però la FAO també a senyalat que es produeixen suficients aliments en el món com per a subministrar més de 2800 calories per dia a tots els seus habitants. Per tant, aquesta crisi alimentaria, per si fora poc, es produeix en un context d’abundància d’aliments. Les dades diuen que la producció de menjar avui és tres vegades superior a la de fa cinquanta anys, mentre que la població tan sols s’ha duplicat, així doncs no és un problema de falta de menjar, més bé és un problema d’accessibilitat als aliments. 

Molts dels països pobres dediquen més del 60% del seu pressupost en comprar menjar, si els preus apugen simplement en poden comprar molts menys i la gran majoria dels ciutadans es queden fora del mercat.    

Aleshores, per què ocorre aquesta alçada desorbitant en el preus dels aliments? 

La resposta deguem buscar-la en l'especulació financera que realitzen els Hegde Funds (fons d'alt risc), grans bancs d'inversió i Fondos de Pensions que actuen en els grans mercats per comprar i acumular produccions alimentàries per després vendre-les a  preus superiors. A més a més, la producció i comercialització dels aliments està en mans d'un grup reduït de transnacionals que distorsionen encara més els preus per a incrementar els seus beneficis.

El resultat de tot açò serà la mort de milions de persones que deixaran xicotetes les xifres d'altres genocidis que s'han dut a terme contra la humanitat. La impotència davant d'aquesta bogeria em parteix l'ànima i em reafirma amb el crit anticapitalista que comença a recórrer tot el món. El que s'ha trobat la mort cara a cara sap del que se'n parla ací.


Què més em té?
Què més em dóna la pluja
si ja no sent res quan banya
la meva cara, els cabells.
Què més em dóna respirar
si he perdut l’alé dels meus.
Què més em dóna la vida
si ja no note la pluja
ni l’alé, que més em té.
Que davallada més forta
he notat sol pel meu carrer.

La ment cau per la foscor
perduda, sense alegria,
i els fantasmes l’acorralen
en un món espès, feixuc.
El cos se’n va molt de pressa
pel clavegueram sinistre,
mentre no trobe l’alé
que em proscriu la meva vida.
Quina humiliació
he notat mentre et mirava.

La que mai esperes galopa
sempre al teu costat, robusta,
sense cap temor, altiva.
I en quan en quan manifesta
la seva adversitat negra,
freda, plena de verí.
Tu desemparat la ignores
mentre emproves perdre-la,
però ella sempre està ahí
rodejant tot el que estime.

Mai no podré desfer-me’n,
emperò ella de mi si.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...