A l’ofensiva anticiutadana global cal un front ciutadà global

Que contents estarien polítics, pispes i malastrucs si el 15-M es convertira en partit polític. Ja s’havien acabat els mals de cap. Una vegada dins l’engranatge el 15-M seria un partit més, sense diners per a fer-se propaganda electoral (o amb diners prestats pels bancs); amb caps de llista, és a dir, líders fàcils de corrompre o de desprestigiar; un partit que romandria marginal o, en cas de tindre poder, hauria de ser responsable, ser valent i imposar mesures impopulars, com estan fent tots els partits d’Europa. S’hauria acabat un moviment social que no representa els ciutadans, sinó que són els ciutadans. Una nova manera de donar la paraula a les classes populars, que funciona en paral·lel a les eleccions, per poder criticar el parany sense eixida en el qual s’ha convertit el bipartidisme i la democràcia fal·laç. 

Marcos Galán Lliso, Nicolás Mora Prado i David Enguita, els tres que han registrat el partit que s’autodenomina el partit del 15-M, no han entés res del moviment que diuen haver “protagonitzat”, en l’acampada de la Plaça 15 de Maig de València.  A poc que s’hagueren fixat s’hagueren adonat que allò no era, ni podia ser mai, un partit polític ni un sindicat ni res del que ja funciona integrat a l’engranatge del sistema. Partits i sindicats tenen la seua funció. El 15-M és el catalitzador social mitjançant el qual els ciutadans poden exigir que partits, sindicats i altres institucions de l’Estat complisquen, de deveres, el paper que la democràcia els assigna: La representació i defensa dels interessos dels ciutadans!!

L’atac del capital financer i de les grans corporacions a les relacions laborals i l’estat de benestar tindran, tenen ja, greu repercussió al nostre Estat, però també a Europa i al món sencer patiran, pateixen ja, les conseqüències que el Pacte de l’euro té al sistema econòmic mundial. Davant d’açò res pot fer un partit, però el 15-M ha traspassat les fronteres i s’ha convertit en un fenomen mundial, doncs els ciutadans de tota Europa, d’Estats Units, del Japó, d’Argentina, etc., estan en la mateixa situació d’indefensió davant una agressió comú. 

Cal doncs, no fundar partits, sinó participar en els actes pacífics per fer-nos sentir. Els partits tenen orelles i saben que sabem que depenen dels ciutadans encara que ens hagen fet creure que som nosaltres els que depenguem d’ells. Un exemple és la revisió, que afecta als desnonaments, feta al darrer debat de l’estat de la nació. No és el que demanem. Però mai no s’hauria plantejat al Parlament de no ser per la pressió al carrer del 15-M. Va notant-se, doncs, que s’ha posat en funcionament la part del sistema democràtic que estava endormiscat: la iniciativa i la mobilització popular. 

Estar atents i promocionar tot el que puguem l’event internacional#globaldemocracy, que està convocat per al proper 15 d’octubre, ha de ser una prioritat. Allò que ens ofega no té pàtria, té arrels a tot el món, i si volem controlar-ho hem d’estendre la protesta a cada racó del planeta. A l’ofensiva global cal presentar un front global. O ens desfaran.