Sense plaça ni carrer: Francesc Pi i Margall

L’actual Passeig de Russafa va dur durant un temps el nom de Francesc Pi i Margall, el segon president de la Primera República espanyola, però va durar el que duraven al nostre país els governs progressistes, molt poc.

Francesc Pi i Margall

Pi i Margall va nàixer el 20 d’abril de 1824 en un entorn humil, son pare era obrer del tèxtil, però va aconseguir doctorar-se en Dret. Va participar a la Revolució de 1854 que inicia el Bienni Progressista (1854-1856), un període breu però fecund, doncs es va crear un ambient de major llibertat en el qual les classes treballadores van començar a donar forma a les seues reivindicacions. Els treballadors se’n adonaren que calia associar-se per organitzar caixes de resistència, plantejar vagues o altres formes de protesta. És allò que deia Marx de la presa de consciència d’ells mateixos com a classe. 

Les idees de Pi i Margall sobre el cooperativisme i el seu pensament social, publicat el mateix any 1854 a “La reacción i la revolución”, inspiraran aquestes primeres societats. Contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari socialista defensa l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Al 1955 s’arrepleguen 33.000 signatures recolzant una “Exposición presentada por la clase obrera a las Cortes Constituyentes”, sol·licitant el lliure dret d’associació, que fou redactada per Pi i Margall. La major part de les signatures eren de Catalunya però en Alcoi se’n arreplegaren 1.280. 

A partir de 1864 dirigeix el diari “La Discusión”, des d’on difon la seua ideologia,fins a 1866 que ha d’exiliar-se a París. Allí tradueix i estudia les idees de Proudhon que tindrà força influència, junt a Hegel i Rousseau, en el seu pensament republicà, federalista i socialitzant. Pensava que només en la República federal, el contracte lliure o el pacte, permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. 

Punts de l'Estat on el cantonalisme va esclatar

Després del triomf de la Revolució de 1868 torna a Espanya i és triat diputat a les Corts constituents. Es va oposar a la Constitució de 1869 per monàrquica i va ser un dels impulsors de la Primera República espanyola en quan el rei Amadeu de Savoia abdicà. El seu programa polític  es concretava en afavorir la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i llevar-li poder polític a l'església i a l'exèrcit.

El primer president de la República, Estanislau Figueras, li va encomanar el Ministeri de Governació des del qual va intentar mantindre l’ordre públic i frenar el moviment cantonalista, la visió radical del federalisme que ell mateix proclamava. Quan a l’estiu de 1873 Pi i Margall fou encarregat de formar govern la situació era desesperada. Les amples reformes socials que va implementar no van acabar amb els conflictes i avalots dels treballadors, així que continuava la repressió contra les classes populars insatisfetes que pensaven que no havia canviat res. Els carlistes s’havien rebel·lat de nou contra la República atiant el descontent popular. Els republicans federalistes de la perifèria tampoc acceptaven la imposició, des de dalt, de l’Estat Federal que proposava la nova Constitució, i el cantonalisme esclatà arrossegant la República. 

En gener de 1874 les tropes del general Pavía van entrar al Congrés i van fer fora als diputats posant així fi a la Primera República espanyola. El pronunciament de Martínez Campos en 1874 enceta el període de la Restauració monàrquica que arriba fins a la proclamació de la Segona República en abril de 1931. Pi i Margall va ser triat diputat en les eleccions de 1886, 1891 i 1893 però la coherència personal el va portar a propugnar la concessió de la independència a Cuba i a pronunciar-se en contra de la guerra contra els Estats Units, per a ell el model de República democràtica i federal. 

Va morir el 29 de novembre de 1901 a Madrid. Fou un dels més importants ideòlegs i valedor  de la deficient revolució democràtica burgesa del s. XIX a l'Estat espanyol, i el seu pensament fou força influent en el catalanisme d’esquerres i en l'anarquisme del segle XX. Potser quan arribe la III República tinga el reconeixement que mereix i alguna plaça o carrer important porte el seu nom.