Els sentiments, la passió, la sensibilitat i moltes altres coses més et poden portar a la poesia, però la poesia no pot acabar en la rima ni en les frases boniques. Jo estic més pel que diu León Felipe.
“La poesía de esta hora para ganar un lugar en las avanzadas del conocimiento, no ha de ser música ni medida.... sino fuego.
El poeta es carne encendida nada más. Y la Poesía una llama sin tregua.... El poeta no es aquel que juega habilidosamente con las pequeñas metàforas verbales, sino aquel a quien su genio prometeico despierto lo lleva a originar las grandes metàforas:
sociales,
humanas,
históricas,
siderales...
... cuando las cosas no son lo que deben ser, lo que pueden ser, el mecanismo metafòrico del poeta es el primer signo revolucionario. Y antes denuncia nuestras miserias el poeta que el moralista..... ¿qué es una revolución más que una metàfora social?
... Y sus ojos y su conciencia ven y organiza el mundo no como es sino como debe ser. Se produce entonces la gran metàfora poética que anuncia ya la gran metàfora social”.
I és dintre d'aquesta tònica on naixen allò que pretenc que siguen poemes, on intente reflectir la necessitat d'un futur diferent sense explotadors ni explotats, on destruir la Terra siga delicte, on es reconega l'autodeterminació dels pobles, on podem viure una vida amb dignitat...
El poeta mai pot estar baix les ordres dels mercaders, ha de ser la consciència de la Terra, dels vençuts, dels oprimits, dels ningú. Per això m’ agrada la poesia que avui està naixent a Islàndia o la que va néixer el 14 d'abril de 1931 en aquest país.
El poeta dissident
Poesia
La poesia és una illa on estic a gust.
És la veu del meu endins, de l’esperit lliure,
embranzida de passions desbocades.
És amor, essència, virulència.
Força justa que em llança cap a l’infinit
i provoca un viatge sense cap límit,
des d’on cante i desitge la Mare Terra
i admire als que són ningú, als oblidats, a tu.
La poesia és un vaixell d’heretgia
que navega en llibertat per la utopia
i s’enfronta amb rebel·lia al sistema.
És una finestra alegre, immesurable,
que juga, corre i s’amaga com els xiquets,
també busca la innocència perduda.
14 d’abril
La llibertat de milers d’homes i dones
va nàixer amb força ja fa molt de temps,
com la llavor que germina i busca la llum,
com l’aigua que brolla de les entranyes.
Democràcia i revolució juntes,
agafades de la mà de la cultura,
obriren l’esperança de tot un poble
al clamor d’igualtat i fraternitat.
La República nasqué a la primavera,
quan comença la vida en la Mare Terra
i els amants busquen les noves carantoines.
Avui recordem a dones i homes lliures,
als que foren oblidats, criminalitzats,
a tots els que van conèixer la dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada